Preàmbul
Resum
Hi ha temes recurrents, qüestions que no acaben mai d’estar clares, temes històrics que surten i tornen a sortir un cop i un altre i que s’enfoquen i s’expliquen de moltes maneres amb una certa connivència generacional. N’és un, no cal dir-ho, el segle III, que ha esdevingut un lloc comú en la historiografia del món antic i que ha acabat fixant un estereotip tan arrelat que no serà fàcil de modificar, de tornar a escriure. En aquest paradigma, el segle III se’ns presentava com una època de marcades dificultats, de canvis, de guerres, civils i exteriors, de ferotges cops de mà bàrbars sobre el món mediterrani, de canvis substancials, de situacions límit, del punt i final de la llarga i benaurada pax romana. No eren només les evidències escrites, les fonts històriques, les que posaven de manifest aquest trasbalsament del món romà, sinó també les arqueològiques, que mostraven contundentment, a la ciutat i al camp, aquesta situació. Podríem considerar sense temor d’errar que la interpretació que de les dades van fer legions d’arqueòlegs no només confirmava la “crisi” secular, sinó que fins i tot s’acreixia, se’ns feia més patent i, per tant, més esgarrifosa. De vegades semblava talment la fi del món: segons alguns autors especialment sensibles, les ràtzies germàniques haurien marcat la mentalitat de la gent fixant amb tinta perenne un abans i un després d’aquell moment.
