L’objectiu d’aquest treball és situar, descriure i explicar el procés d’urbanització del barri de l’Alfàndec i la Grassa de Tortosa que va tenir lloc entre els segles xii i xiii, arran de la conquesta cristiana de la ciutat, l’any 1148. En tractar-se d’un raval de nova planta es posa en relleu qui van ser els promotors, quina àrea va afectar, com es va produir, amb quines fórmules jurídiques, quines condicions s’imposaven als receptors dels solars i quin fou el resultat del procés. La recerca requeria partir dels sectors urbans i el perímetre de la ciutat islàmica. Així, es presenta un estat de la qüestió i una reinterpretació de la morfologia urbana que troben els conqueridors a mitjan segle xii.

La metodologia s’ha basat en l’acumulació, comparació i contrastació de la informació que aporta el registre material procedent de les diverses intervencions arqueològiques practicades a Tortosa des de les darreres dècades del segle xx fins avui i les fonts escrites, àrabs i llatines. La documentació de caràcter notarial producte del procés de colonització feudal -en especial, la que afecta els àmbits urbans- ha estat el principal fonament, ja que s’han utilitzat entorn de tres-cents documents conservats en els fons de l’Arxiu de la Catedral de Tortosa i de l’orde del Temple a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En aquest sentit, aquesta recerca vol posar en relleu que l’examen de la documentació escrita, si n’hi ha, és imprescindible per entendre els resultats de les excavacions i, recíprocament, la informació textual només serà degudament interpretada si es contrasta amb els materials i les estructures exhumades en les intervencions arqueològiques.

La conquesta cristiana de Ṭurṭûša (1148) va donar lloc a un accentuat procés de transformacions impulsades pels conqueridors, tant en el paisatge rural, com en els espais urbans. A la ciutat, els canvis van afectar la gestió i els usos d’alguns edificis, però especialment significatives foren les transformacions morfològiques, estructurals, funcionals i socials. Les fonts que aporten notícies i informació són la documentació escrita, àrab i llatina, i el registre arqueològic conegut. La documentació notarial, redactada en un interval molt immediat a la conquesta, conté referències sobre la ciutat que van trobar els conqueridors, les transformacions urbanístiques derivades de la recepció progressiva de colons cristians, que l’anaven adaptant a les seves necessitats, i la formació de burgs segregats destinats a andalusins i jueus. Les intervencions arqueològiques dels darrers anys han generat un destacat registre material, arquitectònic, ceràmic i numismàtic, encara pendent d’estudi en gran part. Tot aquest cabal d’informació, textual i material ha de ser necessàriament contrastat amb la finalitat d’identificar i localitzar els diversos components urbans i reconstruir la morfologia i estructura de la ciutat i la seva evolució.

En les darreres dècades s’ha avançat considerablement en l’estudi dels efectes de la conquesta cristiana en alguns àmbits urbans. S’ha constatat que els colonitzadors no es van limitar a ocupar i aprofitar els espais preexistents, sinó que van introduir notables modificacions en el paisatge dels diferents assentaments, des de les ciutats més grans, a les viles, pobles i llocs més modestos. A les ciutats de més rellevància s’han observat canvis en els espais intramurs i, molt significativament, en els suburbis extramurs; alguns sectors deixaven de tenir funcionalitat, almenys en un primer moment, mentre que de manera simultània es generaven processos d’urbanització, ja sobre espais andalusins arrasats, ja sobre espais no urbanitzats, de conreu o incultes. Aquestes transformacions tenen a veure amb el nombre d’immigrants arribats, i, per descomptat, amb l’execució de programes constructius d’acord amb les necessitats derivades d’uns determinats models familiars i de veïnatge que es traduïen en habitatges estructuralment diferents dels de la societat vençuda. La continuïtat topogràfica dels assentaments, quan hi era, no ha d’amagar l’autèntica ruptura que suposa el procés de colonització. A Saragossa (Gutiérrez González, 2002), Eivissa (Ferrer, 2011; 2012), València (Torró i Guinot 2001-02; Torró, 2012), o Múrcia (Eiroa et al. 2019), per esmentar alguns casos, s’hi van produir fenòmens semblants als que descriurem per Tortosa; i constitueixen uns bons exemples del trasbals que suposà la implantació de la societat feudal arran de la conquesta cristiana.

Ṭurṭûša havia esdevingut la ciutat més septentrional del šarq al-Andalus a la costa mediterrània durant tres segles i mig, a partir de la presa de Barcelona pels francs, l’any 801, i la marginalitat de Tarragona (Virgili, 2011). Aquest caràcter d’avançada la va convertir en un objectiu preferent de les reiterades ofensives franques i feudals. Calia, per tant, preparar-la i dotar-la dels equipaments convenients per atendre qualsevol contingència. La funció defensiva incloïa també l’acció d’atacar, en alguns moments, i fou així que dels seus arsenals o de la seva plaça partiren flotes i tropes terrestres per castigar els adversaris i frenar els seus impulsos expansius.

Les ciutats de la Frontera Superior comencen a tenir una visibilitat significativa en les cròniques àrabs, quan es documenten les primeres referències a activitats constructives orientades a la defensa (Guichard, 1998; Mazzoli-Guintard, 2000). Ṭurṭûša no sembla haver estat objecte d’iniciatives de fortificació de rellevància fins al segle x, com moltes altres. Fins aleshores la seva funcionalitat s’havia adaptat a la trama urbana i a l’arquitectura d’herència tardoantiga, com havia estat habitual en moltes de les ciutats andalusines emplaçades sobre les preexistents, i que fins al segle x no generen una activitat edilícia important a redós de l’autoritat Omeia (Gozalbes, 2002). L’any 945 es construeix un arsenal estatal, la drassana, i una muralla que envoltava també els ravals que havien crescut al nord i al sud de la madîna. La intervenció califal va suposar també la construcció d’una nova mesquita el 956. Durant el califat, Ṭurṭûša esdevingué una ciutat directament vinculada a l’autoritat Omeia de Còrdova, i hi ha notícies inequívoques del nomenament regular de governadors i jutges, del sojorn d’ambaixades entre els poders cristians i al-Andalus, de la presència de mercaders, d’obres de condicionament i reformes, així com de la presència de nombrosos savis i homes de lletres (Ballestín 1994). Era, doncs, una ciutat amb tots els atributs com a centre polític, mercantil i cultural. Les excavacions arqueològiques corroboren aquesta cronologia: a l’Hospitalitat de Lourdes, situada en un sector dins els contorns del que havia estat la ciutat romana, els estrats islàmics daten dels segles xi i xii (Ferré 2016c); i no són anteriors al segle x les restes urbanístiques del gran solar de les cases davant la façana de la Catedral, o Parc Cota Zero (Ferré et al., 2025).

La importància de Ṭurṭûša com a ciutat, doncs, no era determinada per la seva grandària ni pel nombre dels seus habitants, sinó per la seva posició d’avantguarda enfront dels principats i comtats feudals del nord i pel manteniment de la seva funció de capitalitat de districte. No va poder resistir, però, l’embranzida de 1148. Aleshores, els papers es van invertir.

Tortosa fou l’avançada del comtat de Barcelona en aquesta latitud i es convertí en un poderós focus de recepció de colons cristians vinguts de tot arreu, alguns, com a membres de la milícia que participà en l’expugnació de la ciutat (Virgili, 2010a); d’altres, atrets per la carta pobla atorgada per Ramon Berenguer iv el novembre de 1149 (CPFC: 75) ; Pacheco, 2025. Promeses de casa i terra, bones condicions per a l’assentament, privilegis comercials i altres actius foren reclams molt potents; però n’hi havia un altre: la guerra. La ciutat era un dels centres des d’on partiren expedicions de tota mena, des d’hosts organitzades amb l’objectiu d’eixamplar les conquestes, a cavalcades a la recerca de botí (Virgili, 2018).

Des d’aquell instant fou, doncs, una ciutat nova que va adaptar els espais i les seves funcions d’acord amb els interessos i els costums dels conqueridors, i amb les necessitats de la nova societat colonial. L’examen de l’abundant documentació llatina revela que la major part dels colons arribats es van instal·lar a la ciutat, a la qual van modificar morfològicament, funcionalment i estructuralment.

La descripció més completa de la ciutat per una font àrab la devem al geògraf al-Ḥimyarî, que escrigué al segle xiv a partir d’informacions recollides d’autors precedents, com al-Bakri (mort l’any 1094) i al-Idrisi (1100-1166). Diu al-Himyarî:

«Ṭurṭûša (...) està situada en el vessant d’una muntanya. Té muralles fortificades, socs, edificacions, operaris, artesans i construccions de grans vaixells amb la fusta de les seves muntanyes [fa una lloança de la qualitat de la fusta dels pins, emprada en la construcció de vaixells]. La Suda de Tortosa està situada en una plana, en el cim d’un gran penyal, i a l’orient hi ha la muntanya de la Cova, que és pelada, i l’oratori a l’aire lliure. La ciutat s’estén a l’oest i al nord de la Suda i posseeix una muralla de pedra [re]construïda pels Omeies segons un tipus [de traçat] molt antic. Té quatre portes, totes revestides de ferro, ravals en els barris nord i sud i drassanes; tot el conjunt és voltat d’una muralla fortificada [re]construïda per ʿAbd al-Raḥmân b. Al-Naẓẓâm. També té una mesquita aljama de cinc naus amb un ampli i espaiós [pati], [re]construïda l’any 345 [15 abril 956 – 3 abril 957], i quatre banys. Al soc, al raval meridional, s’hi troben tota mena de manufactures i de mercaderies. Tortosa constitueix una de les portes del mar i una de les escales on atraquen comerciants de totes les contrades» (Bramon, 2000: 125-127).

Els detalls que dona al-Himyarî són molt precisos i, en gran part, ho confirma la morfologia del que en diríem el nucli antic: la situació de la suda i de la ciutat, estesa al nord i a ponent del promontori, l’existència d’una muralla de pedra de traçat molt antic, d’uns ravals, al nord i al sud de la madîna, i d’un mercat (suq) en el barri meridional. Diu, i cal subratllar-ho, que tot el conjunt era voltat d’un mur. Per tant, aquest tancaria també els suburbis. A al-Andalus, els ravals urbans s’estenien a banda i banda de les vies de comunicació que accedien a les ciutats i, en el cas de tancar-se amb una muralla, s’integraven en el nucli de la madîna (Mazzoli-Guintard, 2000: 214-221). Així, trams de l’anterior muralla quedarien com a murs interns sense la seva funcionalitat inicial. A Ṭurṭûša el suburbi meridional concentrava la major part de les instal·lacions relacionades amb les activitats mercantils i artesanals, segons les fonts àrabs. Això va cridar l’atenció dels qui van transmetre la informació, i que reflecteix la documentació cristiana posterior. De fet, l’emplaçament de botigues a tocar del mercat i distribuïdes al llarg de carrers que s’organitzaven entorn de determinats oficis era habitual en les ciutats andalusines (Mazzoli-Guintard, 2000: 106-111).

Per la seva banda, el document del repartiment de Tortosa és un retrat de primera mà de la ciutat que es van trobar els conqueridors, i sembla confirmar, a grans trets, la descripció d’al-Ḥimyarî. El 29 de juny de 1149 es va aixecar acta del repartiment de la ciutat per part de Guillem Ramon de Montcada i Caffaro, en representació del comte de Barcelona i del comú de Gènova, respectivament (DCT 1: 18). El text fa referència als tres grans àmbits urbans: la suda, la civitas infra muros i els ravals. Aquests eren qualificats de villae, tot esmentant els topònims: Remolins al nord, i Tevizola i «villa Ollaria», al sud. Els dos darrers podrien al·ludir un sector dedicat a l’activitat alfarera. Les descripcions, doncs, concorden del tot amb l’estructura d’una ciutat islàmica clàssica. Els documents llatins i els resultats de les intervencions arqueològiques més recents ratifiquen en bona part la informació d’al-Ḥimyarî. Tanmateix, s’hi destaca una discrepància rellevant. El geògraf nord-africà descriu un raval meridional tancat per un mur; en canvi, els barris que consten en el repartiment eren exteriors al perímetre murallat, circumstància que confirma l’abundant documentació llatina posterior.

La madina primitiva estava rodejada per un mur, probablement, el de la ciutat tardoromana. El traçat arrencava, al nord, des del turó de la Suda en perpendicular a l’Ebre (mur de la Cortadura), fins a girar en direcció al sud per constituir el pany occidental. Les recents excavacions en el solar situat enfront de la porta de la catedral de Tortosa han confirmat clarament la línia d’aquest llenç (Ferrer, Diloli, 2022; Ferré et al., 2025), que enllaça amb les restes d’un mur al carrer Croera (Diloli et al., 2008: 160). El recorregut meridional és el més controvertit. Les recerques arqueològiques van posar al descobert les restes d’un mur en el Carrer Ciutat, a l’altura del Portal de Palau, altres restes a l’actual carrer de Taules Velles, en l’antic forn de la Canònica, a l’aula major de la seu (soterrani de l’actual canònica) i a l’actual plaça de l’Absis. A partir d’aquí continuava en part pel carrer Costa de la Suda fins a enllaçar amb els murs de l’acròpolis (Martínez, 2009; Martínez i Arasa 2000; Griñó, 2008; Cuenca, 2010). En aquest traçat s’hi obrien els diferents portals d’accés. El septentrional serà després anomenat de l’Assoc, el primer esment del qual, amb aquest nom, data de l’any 1173 (DCT 1: 245). El topònim mostra una evident etimologia àrab (suq, mercat) senyal inequívoc de la seva herència. En el mur de ponent es documenta el portal de Tamarit, l’any 1184 (DCT 1: 379), situat en una posició central. Es conserva a l’interior del palau Montagut, seu de l’actual Comunitat de Regants del Canal de l’Esquerra de l’Ebre, i marca el traçat de la muralla en aquest punt.

Al nord d’aquest nucli primitiu hi va créixer un raval que va adoptar en nom de Remolins. Consta en la descripció d’al-Himyari i, com a topònim, en el moment de la conquesta (Romelino en el text de Caffaro) i en el document de repartiment de 1149. L’enllaç entre la madîna i el barri de Remolins es feia a través del mencionat portal de l’Assoc. El suburbi es va encerclar amb un mur paral·lel al riu a ponent, i un altre al nord, que remuntaria cap al turó de la Suda. D’aquesta muralla ja n’informa el geògraf àrab, i en confirma l’existència un document de l’any 1149, en afirmar que unes cases situades en aquest lloc eren infra ambitum murorum (AAAB: 268). La sortida exterior, cap al camí de Bítem es feia pel portal de Vimpeçol, documentat per primer cop amb aquest nom l’any 1195 (AAAB: 615): infra muros, in villa de Remolins. La descripció és molt precisa, ja que el terme villa atorga a Remolins el caràcter de barri, tot fent constar l’emmurallament i el portal de sortida a l’exterior dels àmbits urbans, del qual arrencava la via pública (anant cap a Bítem) que travessava el barranc d’Avinpolella (ara del Celio) pel pont d’Alcantarela (DCT 1: 458; CP: 206). D’aquest pont a la sortida del portal de Vimpeçol se’n fa ressò un document datat el 1152-53, tot i que amb un altre nom, per referir-se a una peça de terra i un hort ad pontem de Pampino.1 Pimpí (també Punpi o Pampino) era el topònim que designava l’horta tortosina, la qual s’iniciava a partir dels seus murs septentrionals (Kirchner, Virgili i Antolin, 2014; Kirchner i Virgili, 2019: 92-93). En aquest sector del mur septentrional, enfront del portal, s’hi van situar les tropes croades (anglonormands i flamencs) i els cavallers de l’orde del Temple, segons indica el cronista genovès Caffaro: angli namque, una cum militibus Templi et cum multis aliis alienigenis desuper versus Romelinum steterunt (Caffaro: 86; Virgili, 2009).

Sobre el barri de Remolins, la documentació llatina revela una baixa densitat urbana en mostrar amplis espais agraris i, també, àrees encara no edificades. A l’exterior, a tocar de la porta de Vimpeçol, hi havia una de les necròpolis urbanes: el fossarium sarracenorum; i ben a prop, segons la documentació, hi havia d’haver el fossar dels anglesos (fossarium anglicorum), aquest, referit al lloc habilitat pels croats anglonormands que morien en combat durant el setge. La situació de la necròpolis andalusina és congruent amb el costum islàmic d’enterrar els difunts en els punts d’accés a les ciutats, fora murs (Mazzoli-Guintard, 2000: 90-95). Aquests fossars s’esmenten els anys 1149, 1164, 1166 i 1191.2 Ara es troben sota la trama urbana, en les illes de cases situades entre l’antic portal de Vimpeçol i la seva continuació, l’actual carrer Portal de Remolins i els seus perpendiculars (travessia Felip Pedrell i carrer Pasqual i Roca). Aquest sector és d’un gran interès arqueològic, encara que la modernitat dels seus edificis descarta la possibilitat de cap intervenció a curt o mitjà termini.

Al sud del mur romà s’hi va formar un raval que tenia com a límit el barranc del Rastre, articulat entorn de l’eix que formen els actuals carrers de Taules Velles, plaça de l’Olivera i carrer de la Mercè. Les importants intervencions arqueològiques dutes a terme els darrers anys en aquests sectors (carrer de la Mercè, Sant Felip Neri, etc.) revelen l’existència del suburbi dotat d’un urbanisme planificat amb traçat ortogonal i sistema de clavegueram que s’estenia, a llevant, sobre una gran àrea de necròpolis tardoantiga. Tant els estrats com els materials islàmics es poden datar entre els segles x i xii (Ferré, 2016a; 2016b; 2016d; Ferré i Navarro, 2016; Montañés i Ramos, 2016). Aquest sector es dotaria d’una nova defensa cap a mitjan o finals del segle x, seguint el traçat de la vall o barranc del Rastre, actual carrer del Vall (Garcia Biosca et al., 1998), a la qual correspondrien dos portals: el del Romeu (encara existent a la plaça de l’Olivera), i el del Pont de Pedra, també anomenat de la Rosa, avui desaparegut. El Pont de Pedra travessava el barranc del Rastre. Ignorem si aquest tancament meridional consistia en una muralla exempta o en els murs posteriors dels mateixos edificis. En cas de tractar-se d’una muralla exempta, la base de la qual no ha estat localitzada en cap de les excavacions fetes, es trobaria entre les cases, tot seguint la línia que marca el portal del Romeu. Fos d’una forma o una altra, el tancament hi havia de ser, atesa l’existència dels portals. Sens dubte, es tractava d’una defensa reforçada per la vall del barranc del Rastre. El portal del Pont de Pedra obria vers una plaça que després es dirà de les Cols, i al carrer de la Peixateria (ara, plaça de Querol o de la Constitució).

En un document de l’any 1156 consta una porta de les Botigues, que correspon a una de les entrades de la ciutat -ben segur, el portal del Pont de Pedra- un dels punts de connexió entre la madîna i els burgs meridionals, a ponent, el del costat del riu: in suburbio civitatis Tortose foras ad portam civitatis Tortose que dicitur porta butigarum iuxta murum ipsius civitatis (DCT 1: 73).3 Aquest sector, doncs, sembla indicar un límit ben definit que es correspon amb la civitas infra muros cristiana que incloïa el raval del primer gran eixample urbà, ja encerclat en època islàmica. Era un sector ben equipat comercialment, amb botigues al costat de la muralla i de la porta. Atesa una data tan matinera en relació amb la conquesta, la zona de botigues havia de ser hereva d’una tradició precedent, raó per la qual ens fa relacionar aquest indret amb l’emplaçament de l’alcaiceria, documentada entre 1152 i 1153, arran d’una donació del comte a Guillem de Copons in illa alchaceria, a la muralla de Tortosa.4 La descripció coincideix de ple amb el testimoni d’al-Ḥimyarî quan parla del soc, en el suburbi meridional, on es trobaven mercaderies de tota mena, i descartem la seva identificació amb la porta de l’Assoc, que comunicava la madîna amb el barri de Remolins, al nord.5 Les excavacions de la plaça de l’Olivera, a tocar del portal del Romeu, van revelar l’existència d’una rasa amb nou cadàvers humans sense cap mena de disposició en el que sembla un fossat d’emergència associat al moment de la conquesta cristiana (Curto et al., 1986). Aquesta informació és compatible amb el traçat del mur i el portal, on es va concentrar una part de la defensa i, alhora, escenari dels combats més violents durant el setge.

En aquest sector, al sud, també s’esmenta la carnisseria (macellum) (DCT 1: 290, 431; DCT 2: 735 i 763). Les taules de la carnisseria van produir el topònim del carrer de les Taules Velles. Es tracta d’un indret d’habitatges i obradors molt ben documentat, bona part del qual es va haver d’enderrocar per aixecar la catedral gòtica i el claustre (Almuni, 2007: 283 i s.). I encara, en aquesta àrea, consta un alfòndec, dit dels homes de Narbona, adjudicat a aquesta ciutat per la seva participació en la conquesta (DCT 1: 164 i 303), de difícil localització, però que havia d’estar situat molt a prop de l’angle que formaven els llenços occidental i meridional de la muralla (Kirchner i Virgili 2015), molt proper a l’àrea comercial de la porta de les Botigues, ja que una casa situada davant l’església vella hi confrontava. L’excavació practicada en el sector de davant les escales de la Catedral (Cota Zero) ha revelat l’existència d’un solar, probablement, destinat a activitats comercials (Ferré et alia, 2025), molt proper al lloc on podria ser l’alfòndec de Narbona, la qual cosa indicaria l’existència d’una àrea mercantil. Ara bé, no es pot identificar aquest alfòndec, una factoria comercial, amb el barri de l’Alfàndec, situat al sud de la ciutat, (Arbeloa, 2000; Morelló, 2024). Com es veurà, el topònim Alfàndec designa un raval extramurs que serà objecte d’una intensa urbanització durant les darreres dècades del segle xii i tot el xiii.

El document de repartiment urbà de l’any 1149 mostra l’existència de dos ravals al sud de la madîna: Tevizola i Villa Ollaria. No hi ha cap referència escrita ni resta arqueològica de muralles que els encerclessin. Només un sondeig efectuat en un solar proper va posar al descobert les restes d’estructures de murs datades en època andalusina, dels segles xi i xii (Montañés, 1997; Bea i Vilaseca, 2000), però sense ser evidències contrastades que poguessin correspondre a una muralla. De fet, els immobles d’aquest sector sempre consten fora murs (extra muros, extra menia) en els nombrosos i explícits documents dels segles xii a xiv.

Els barris de Tevizola i villa Ollaria corresponen a la darrera fase de creixement urbà de Ṭurṭûša i es poden datar els segles xi i xii, tal com demostren les restes arqueològiques. Les intervencions practicades a la plaça dels Dolors (Diloli et al., 2008: 161) i al carrer Montcada, sobre una superfície de 2.700 m², entre els anys 2006 i 2010, va mostrar diverses fases d’ocupació des d’època alt-imperial fins als nostres dies (Bea et al., 2011; Diloli et al., 2016). Es va documentar el suburbi andalusí mostrant una morfologia urbana planificada amb un traçat ortogonal de carrers i un sistema de clavegueram per evacuar les aigües residuals. Es tractava d’una zona que combinava la funció residencial amb la del treball artesanal del metall i la ceràmica. Els materials donen una cronologia molt precisa de l’inici de la urbanització, cap al segle xi, fins a mitjan segle xii, just en produir-se la conquesta cristiana. En els estrats de terraplenament per a la construcció de cases i carrers s’hi han trobat conjunts materials que es daten en el segle xi. Els indicis d’activitat artesanal són clars, doncs, i inclouen la fabricació de ceràmica, activitat que probablement és la responsable del nom d’un dels dos barris, la villa Ollaria. Així doncs, en les dates esmentades Ṭurṭûša va experimentar un notable creixement demogràfic i, per tant, urbanístic: un fenomen que també s’observa a Saragossa (Gutiérrez González, 2002).

Així, Tevizola i villa Ollaria constituïen dos sectors fora murs i que consten com un conjunt atorgat als genovesos. S’estenien al sud del Vall i ocupaven tota la franja situada entre el barranc del Rastre i el turó de Badaluc. La villa Ollaria, de fet, resta vinculada a Badaluc: villam Ollariam totam, sicut terminatur a Turre Ferrea usque ad melos de Badaluc et a melis de Badaluc sursum versus orientem (DCT 1: 18). Badaluc era el nom que durant l’edat mitjana es va donar al sector que ascendia fins a l’actual turó del Sitjar (Vidal, 2008: 97).6 Un document de l’any 1195 confirma la ubicació de Badaluc: unes cases i un solar amb vinya i figueres extra muros Dertuse in Alfandico, limitaven al sud amb la rupe (turó) de Badaluc (DCT 2: 523); Alfandico, Alfàndec, era el sector urbà fora murs més occidental. El nom prové de l’àrab i significa «la vall, el barranc», i també zona pantanosa, on s’acumula aigua.7 Fa referència al barranc del Rastre, actualment canalitzat, i que desemboca a l’Ebre en aquest punt. Així doncs, els suburbis andalusins havien d’ocupar l’àrea situada a migdia del barranc del Rastre en direcció al turó Badaluc, és a dir, el barri vertebrat entorn de l’actual carrer Montcada. En un document de l’any 1297 consten unes cases a l’Alfàndec, en el carrer Montcada.8

El següent nivell arqueològic detectat en el carrer Montcada, just per sobre de l’estrat andalusí ja correspon a les edificacions de les cases senyorials de l’oligarquia tortosina de la baixa edat mitjana (finals del s. xiv-xv). Per tant, és plausible plantejar un abandonament funcional d’aquest sector durant uns dos segles, entre la conquesta de 1148 i la segona meitat del segle xiv (Bea et al., 2011). Si hi hagué un cert nivell d’ocupació durant aquesta etapa, deixà molt poc rastre. No és fàcil interpretar les raons de tal desinterès en aquest sector. És plausible que els conqueridors vagin saquejar aquests espais oberts des del primer moment del setge, però no es pot saber si es produïren enderrocs durant els sis mesos que va durar l’expugnació de la Suda. Caffaro afirma que els conqueridors van omplir el fossat de la Suda per poder-hi situar el castell per assaltar la fortalesa; la runa d’enderroc és un material fàcil d’utilitzar, tot i que no es pot assegurar. Ignorem de quina manera el Comú de Gènova, receptora en el repartiment, va gestionar aquests espais. També desconeixem si es van fer adjudicacions a favor dels membres de les milícies de Gènova participants en la campanya i, en cas de ser així, què en van fer. Sabem de la venda de molts immobles rústecs per part de genovesos, però no disposem de documentació que indiqui el mateix en aquest àmbit urbà, llevat d’un tal Simone Nigri, fill d’Arnaldus Nigri, propietari d’una casa al carrer Montcada, segons l’al·ludit document de l’any 1297. Mentrestant, Tortosa creixia en una altra direcció, justament en el sector comtal més proper a l’Ebre, a partir del portal sud-occidental, la porta de les Botigues.

En definitiva, a parer meu, la descripció de la ciutat feta per al-Himyarî no coincideix amb la que s’infereix del document de repartiment de l’any 1149, just consumada la conquesta cristiana. La principal discrepància resideix en el mur de tancament dels ravals meridionals. El geògraf nord-africà situa la porta del mercat (suq) en la muralla sud. Si aquest portal és el que la documentació llatina anomena porta de les Botigues, i és molt plausible que sigui així, el raval meridional clos al qual es refereix al-Himyarî correspondria al del primer eixample, dels segles x-xi, situat entre el mur vell i el que s’aixeca paral·lel al barranc del Rastre (avui, carrer de la Vall i Nou de la Vall). Seria, doncs, l’àmbit urbà articulat entorn dels actuals carrers de Taules Velles, de la Rosa i de la Mercè, i estaria integrat a la civitas infra muros del document de repartiment. Així, la darrera fase d’urbanització dels suburbis fora murs no figuraria en la descripció d’al-Himyarî, que escriu dos segles amb posterioritat a la conquesta i, per tant, no va conèixer la ciutat de primera mà. Les seves fonts, al-Bakri (mort el 1094) i al-Idrisi (1100-1166), les obres dels quals també es fonamentaven en autors precedents, i sense haver visitat Ṭurṭûša, no van saber que existien els nous barris meridionals extramurs aixecats abans o en el moment d’escriure les seves obres.

L’arribada de nous pobladors requeria espai urbanitzable que, en bona part, va donar lloc al primer gran raval urbà després de la conquesta. Hi ha un notable volum de documents (més de dos-cents) que es refereixen a un sector meridional de la ciutat, anomenat Alfàndec, i la seva prolongació, la Grassa i la Rambla. El primer data de l’any 1166, quan Alfons el Cast dona a Pere Coc de Cotlliure un solar fora els murs: platea in villa que vocatur Alfandech, a condició de construir un forn i habitatges.9 Havien transcorregut divuit anys des de la conquesta. Poc després, el 1169 es produeix una compravenda de cases situades extra civitatem in burgo nove qui vocatur Alfandec (DCT 1: 198); el terme burg consta en altres documents coetanis (DCT 1: 221 i 256). El caràcter de raval exterior també s’expressa en diverses alienacions d’immobles situats en el lloc dit Alfàndec, extra civitatem; foris murum Dertuse (DCT 1: 313, 321 i 326), i es reforça encara amb el terme villa per designar-lo: villa de Alhandeg (DCT 1: 226).

Molts documents es refereixen a aquest sector com a Vilanova (que no s’ha de confondre amb la Vilanova de Remolins, al nord de la ciutat). L’any 1210, el bisbe i el prior, conjuntament, van establir dos solars a condició d’edificar, i el sagristà, el 1215, donava una casa extra muros, in Alfandicho in Villanova, un dels quals tenia un carrer (vico) a llevant (DCT 2: 730 i 731: DCT 3: 797). No sempre els documents utilitzen els dos identificadors (Alfàndec i Vilanova); n’hi ha que esmenten només Vilanova, però per referir-se al sector de l’Alfàndec, com posa de manifest l’existència d’immobles situats a Badaluc, el turó situat a llevant i al nord, o que hi limitaven (DCT 2: 523 i 639; DCT 3: 1273). Berenguer de Teià tenia unes cases a Badaluc, probablement les mateixes que deia tenir a Vilanova (DCT 3: 787 i 816) i Miquel de Sant Feliu tenia cases a l’Alfàndec i un honor a Badaluc (DCT 3: 1193). També s’ha de considerar que els noms dels posseïdors de solars i cases d’aquest sector coincideixen en gran nombre amb els de l’àrea que s’ampliarà a partir d’aquí en direcció al sud, en la franja que s’estén entre el turó de Badaluc i l’Ebre, en la via de Camarles i l’Aldea, i també s’esmenta una casa situada a Badaluc, al costat del camí de Tarragona.10 D’aquesta àrea en vies d’urbanització, els textos també s’hi refereixen amb el topònim Grassa o, senzillament, extra muros. Els documents situen els immobles de Guillem de Condamina, Pere Oleguer, Bernat i Joan Hortolà, Guillem Guasc, i altres, indistintament a Alfàndec o extra muros, sense especificar, però es tracta de les mateixes finques.11 Està del tot confirmada la identificació entre Alfàndec i Vilanova (DCT 3: 797), però aquest darrer topònim ja no s’esmentarà a partir de l’any 1233 (DCT 3: 925). Des d’aleshores, totes les operacions que afecten immobles en aquest sector fan constar que se situaven a l’Alfàndec.

La connexió entre la civitas i el burg de l’Alfàndec era el portal que separava els dos àmbits: la mencionada porta de les Botigues, després dit portal del Pont de Pedra, o de la Rosa; el pont travessava el barranc del Rastre i donava a una plaça, anomenada més tard de les Cols (ara Querol), on en el segle xiv s'hi celebraven fires (Vidal, 2008: 210-212), potser seguint la tradició de les botigues esmentades just després de la conquesta, i que donà nom al carrer de les Botigues (ara, carrer de l’Àngel).

En aquest sector perifèric s’hi van practicar dues intervencions arqueològiques. La primera, a l’actual plaça d’Alfons xii, va donar com a resultat l’exhumació de restes compatibles amb una àrea de necròpolis paleocristiana (amb una església basilical) associada amb una possible inhumació de ritus islàmic (Arbeloa, 1986; 2000: 58-62). La segona, a la plaça de Ramon Cabrera, va posar al descobert l’existència d’una maqbara islàmica (Martínez, 2000). El seu emplaçament és indicador dels límits meridionals d’aquests ravals, atès que les àrees d’enterrament islàmiques acostumaven a situar-se en les perifèries urbanes flanquejant els accessos que conduïen a les principals portes de la ciutat (Mazzoli-Guintard, 2000: 90-95).

Tot i fer referència a un burg nou, els documents d’aquest sector són actes d’alienació, establiment i empenyorament de cases, casals i obradors, suposadament ja construïts sobre una trama ordenada, ateses les nombroses afrontacions a cases, carrers i vies en tots els punts dels immobles. No era, doncs, una zona de nova urbanització, almenys en tota la seva superfície, i tot fa pensar que s’aprofitaven i adaptaven habitatges i edificis ja existents, cosa que concordaria amb la identificació del burg de l’Alfàndec amb la part més occidental dels antics suburbis andalusins. Tanmateix, hi ha esments a plateas, és a dir, solars per construir, en els límits dels immobles.12

Els primers documents sobre el sector són de la dècada dels setanta de la dotzena centúria, però la dinàmica de reconstrucció i ampliació urbanística s’accelera a partir de 1180 i, sobretot, de 1190, en un procés que s’allargarà durant tot el segle xiii, com posen en relleu les actes d’alienació. El bisbe, amb altres membres de la comunitat canonical, especialment el prior, van formalitzar més de quaranta establiments sobre solars (plateas) amb la condició de construir cases o edificar (ad construendum et edificandum; ibi domos faciatis, ...).13 Les donacions a cens per part de particulars foren vuit.14 En un principi, en els límits d’aquests solars s’hi esmenten cases ja construïdes, circumstància que reforça la idea que es tracta d’una àrea en vies d’urbanització, però a mesura que avançava el procés es mostra clarament que eren edificacions ex novo.

Aquesta dilatació de la trama urbana es farà en bona part sobre espais de conreu i ramaders, com posen de manifest les referències a camps de cultiu: honors, horts, terres,15 un solar amb vinya i figueres (DCT 1: 523), o una pallissa (DCT 2: 707). Entre les cases i els solars també hi consten nombrosos corrals per al bestiar.16 Tanmateix, a més de la finalitat residencial del suburbi, en destaca de manera especial el caràcter artesanal i manufacturer, com demostra l’existència de nombrosos obradors.17

No hi ha cap mena de dubte, doncs, que estem davant de la primera gran ampliació urbana de nova planta impulsada per l’oligarquia feudal, sobretot, de la mitra i el capítol de Tortosa, arran de la conquesta, passats ja uns trenta anys i, des d’aleshores, al llarg de tota la tretzena centúria. El procés d’urbanització de l’Alfàndec tindrà continuïtat cap a la contrada de la Grassa, també ben documentada.

El primer esment de la Grassa data de l’any 1171, quan Arnau Cavador, en el seu testament, deixava un llit amb una màrfega, una flassada i llençols ad ospitalis pauperum que est extra villam ad Grassa (DCT 1: 214). L’hospital de la Crassa fou objecte d’un nou llegat per part de Pere Esteve, l’any 1176 (DCT 1: 282). Els primers immobles documentats són unes cases de Ponç Augurari i l’establiment d’un solar per part de Berenguer Garidell, l’any 1183 (DCT 1: 352 i 357). Diverses escriptures vinculen o identifiquen Alfàndec i la Grassa. L’any 1245 es venien unes cases situades a Alfàndec apud Grassam (DCT 3: 1078); altres immobles estaven situats a Alfàndec, en el lloc dit Grassa (in loco que dicitur, loco vocato) des de l’any 1229,18 mentre que d’un solar a Alfàndec, l’any 1249, es diu que en altre temps fou cementiri adjacent a l’hospital de la Grassa (solum seu plateam illam que quondam fuit ciminterium (sic) que est in Alfandico, iuxta hospitale nostrum de Grassa) (DCT 3: 1110). Tot sembla indicar, doncs, que la Grassa constituïa l’espai urbà més allunyat del barri que, en el seu conjunt, era designat amb el nom d’Alfàndec.

Aquesta també serà una zona amb un fort impuls urbanitzador, atès que bona part dels instruments reunits, fins a disset, són establiments sobre solars amb la condició de construir cases, exactament amb les mateixes condicions expressades abans. D’aquests establiments, quatre els atorgaren el bisbe i el prior;19 i nou, l’hospitaler del capítol.20 Dels quatre restants, tres els formalitzà Arnau d’Arenys (o d’Arenes) (DCT 1: 417 i 418; DCT 2: 601), un colon hisendat amb molts immobles en aquest sector, conegut com les Arenes (ara se’n diu horta del Temple o de Sant Llàtzer), i Berenguer Garidell (DCT 1: 357). En aquests i altres documents també hi figuren cases.21 Una part d’aquest indret devia ser proper al riu, ja que alguns dels immobles objecte d’alienació limitaven amb l’Ebre (DCT 2: 498, 499 i 500), mentre d’altres confrontaven amb una via pública que anava en direcció al riu, per tant, una via en direcció est-oest.22

En aquest sector del raval hi va concentrar diversos immobles, entre els quals hi figura un forn, una de les branques del llinatge Garidell que formava part de l’elit ciutadana ja des de la conquesta (Virgili, 2003: 269-272). L’any 1183, Berenguer Garidell, com ja s’ha indicat, establia un solar a Bernat Alcaid, a condició de construir cases (DCT 1: 357). El 1189, Berenguer Garidell permutava els drets que tenia en aquestes cases, aleshores ja construïdes (DCT 1: 434). Un descendent d’aquest, Tomàs Garidell, tenia un forn en aquest indret, segons consta en un document de l’any 1249, en especificar l’existència d’una via entre el forn i l’Ebre (DCT 3: 1110), alhora que havia rebut del capítol un solar a condició d’edificar-lo (DCT 3: 1146). Poc després, el 1252, s’esmenten el forn i les cases que tenia el difunt Tomàs Garidell a la Grassa (DCT 3: 1151), i es determina que els hereus no ho podran alienar sense el permís de l’església de Tortosa, condició que accepta Sibil·la, la vídua, tutora de la seva filla Brunissenda. I l’any 1269, aquesta venia a Pere de Puig, prior del capítol, el domini útil del forn i les cases que tenia a cens de dues masmudines pel mateix prior a Alfandicho, in loco que dicitur Grassa, per 1.300 masmudines (DCT 3: 1304). S’ha de remarcar un preu tan elevat, segurament pel forn, del qual no en consta la funció, i la diferència entre la renda que lliurava al prior, dues masmudines, i la que percebia per la subrogació a una tercera persona: quatre masmudines (DCT 3: 1302). L’any 1283, el bisbe i el prior van donar a Bernat de Puig aquest forn, situat a l’Alfàndec, lloc de la Grassa, fora murs de Tortosa, a cens de 5 masmudines contrafactes d’Espanya d’or al pes.23 En el decurs d’aquestes transaccions, el cens que el priorat percebia pel forn havia augmentat de 2 a 5 masmudines. Abans, el 1276, consta un forn regentat per Arnau de Penedès en els límits d’unes cases objecte d’alienació que el prior havia concedit a cens; el 1282, aquestes mateixes cases, situades en el lloc anomenat Grassa, eren revenudes, i limitaven amb el forn que tenien pel prior els hereus d’Arnau de Penedès a cens, tot especificant l’existència d’una cambra i un terrat per sobre del forn.24 Amb la informació de què es disposa no es pot assegurar que el forn d’Arnau de Penedès i els seus descendents i el que havia estat dels Garidell siguin el mateix. En cas de tractar-se de dos forns diferents, havien de ser força propers l’un de l’altre, d’acord amb els límits que consten.

Propera a aquesta àrea en procés d’urbanització hi tenia els seus immobles Ferrer de Navarra: una casa que havia comprat a Guillem Sanui l’any 1245 (DCT 3: 1078), i d’altres que s’esmenten en diverses operacions immobiliàries.25 Bernat de Puig, que regentava l’antic forn dels Garidells pel priorat de Tortosa, va adquirir unes cases a la Grassa, gràcies a la formalització d’una permuta, de manera que podia concentrar els seus immobles en aquest sector.26 També s’hi van establir els membres del que sembla una família àmplia, els Rossinyol: Ramon, Bernat i Joan, probablement germans, van aixecar els seus habitatges en els solars contigus que els havien estat concedits per l’hospitaler de la seu;27 llurs cases, individuals, limitaven les unes amb les altres.

I en un document de l’any 1210, pioner pel que fa a les infraestructures i la dotació de serveis de les àrees urbanitzades, Llorenç, hospitaler de Santa Maria de Tortosa, amb el bisbe i el capítol, donava a cens a Vives de Canyemars la via que anava de l’hospital fins a l’Ebre, amb la següent condició: faciatis cloacham per viam illam per quam discurrant versus flumen Yberi aque tectorum ospitale tempore pluviarum preter medietatem aque cellarii quam nos faciemus discurrere versus alium vicum (DCT 2: 736). Així, les aigües pluvials que es recollien de la teulada de l’hospital eren conduïdes directament al riu, mentre que les del celler es desviaven cap a un altre carrer; aquest projecte d’obra sembla confirmar que a principis del segle xiii la urbanització de la zona es trobava ja en un estat força avançat.28 És probable que aquest carrer sigui el que temps a venir serà conegut com el de la Rambla, que connectava l’hospital, el cementiri, uns banys i un forn, en perpendicular a l’Ebre.

A l’àrea més perifèrica de l’Alfàndec i la Grassa es documenta el topònim Rambla, esmentat per primer cop l’any 1243 com a límit d’unes cases (DCT 3: 1039). Des d’aleshores, el lloc ja consta d’una manera més regular. Hi havia unes cases a la Rambla i una via pública anomenada així.29 Aquest espai devia situar-se just al límit entre el sector en vies d’urbanització i l’espai de cultiu de les Arenes, segons un establiment formalitzat el 21 d’abril de 1259 (DCT 3: 1200). Pere de Puig, prior de l’església de Tortosa, atorgava a Guillem Barquer un hort amb pous, sínies, cases i terres, a cens anual de 60 masmudines d’or. Entre els límits figuren un hort, una vinya, una via pública i el cimiterio Sancti Iohannis de Campo. El text dedica un llarg paràgraf a definir les condicions d’aquest contracte i dona informació molt valuosa sobre el conjunt de l’immoble que, segons el cens, devia tenir una superfície considerable i dotat de molts recursos per a l’hort. Els donadors retenien una casa, com a pallissa, i un casal adjacent; rebien vint barcelles de palla per al consum dels seus animals i el dret de rentar i fer rentar les robes dels membres del capítol. Concedien als receptors els fems de dos corrals i el dret de reunir-se en aquelles cases a condició de pagar les despeses. Guillem Barquer es comprometia a observar les condicions fixades i a més, a refer les parets de l’hort en cas de ruïna a causa d’inundacions provocades pel riu o les pluges (et si contigerit […] quod flumen vel aqua pluvialis destrueret parietes vel tapias orti demoliretur […] teneor refficere et emendare meis sumptibus in statum pristinum […]). Només vuit anys després, Barquera, filla de Guillem Barquer, serà denunciada pel capítol per retenir sense conrear aquest hort, per la qual cosa fou venut en subhasta a Pere Oller, hortolà, per 40 sous jaquesos (DCT 3: 1285). Els límits de l’hort són els mateixos que figuren en l’anterior escriptura, però especifica que es tracta de la via pública de la Rambla en direcció a l’Ebre. Un establiment anterior, datat l’any 1223, demostra la proximitat d’aquests indrets, quan el bisbe i el prior van establir a Ferrer del Far una plateam nostram in nostro cimiterio (...) iuxta pontem Garidellorum, amb la condició de construir cases (DCT 3: 846). L’indret és anomenat dels Garidells, per la proximitat on aquesta família tenia els seus immobles. No hi ha dubte que els tres documents confirmen la identificació del lloc de la Grassa, amb l’hospital, el cementiri i la Rambla, situats en la intersecció de l’espai urbà i el conreu, cosa que ratifica l’existència d’altres horts i vinyes propers (DCT 3: 794, 986 i 1159).

En l’indret esmentat, o ben a prop, l’orde del Temple hi bastí casa seva-quarter (Izquierdo, 1989-90; Pagarolas, 1999: 37-43). L’any 1170, el bisbe i el prior atorgaven a Arnau de Torroja, mestre del Temple in partibus Hispanie mansum cum terra (...) in nostro cimiterio quod est extra muros civitatis (DCT 1: 206). Aquest espai estava situat entre dues vies públiques (la superior a llevant, i la inferior a ponent) i tenia el cementiri al nord, a tocar amb les parets del Temple, i un hort del bisbe a migdia. Aquesta referència a les parets es podria interpretar que la casa del Temple estava, si més no, en construcció en aquesta data. En la rúbrica d’una de les versions conservades del document (volum 5 del Cartulari de l’ACT), diu textualment carta olei censuale pro orto Milicie -i afegeix a continuació amb una lletra que sembla del segle xiv- Templi in quo sunt facta balnea noviter. Per tant, s’han fet, o refet, uns banys poc abans de l’afegit del regest. Aquests banys ja hi eren l’any 1263, ja que el 10 de març, l’orde establia un molí d’oli situat en el lloc dit Rambla que limitava amb els horts del bisbe i de la Milícia (TTE: 98). No hi ha dubte de la coincidència amb el lloc esmentat primer. Interessa subratllar l’existència d’una clàusula d’aquest document, segons la qual els receptors podran disposar de l’aigua del pou dels banys de l’Orde amb la seva bèstia quan vulguin, però hauran de tenir la sínia en condicions ([…] et possitis accipere aquam putei balneorum nostrorum ad opus vestri cum vestra bestia quandoque volueritis nobis vero tenendam ceniam condirectam). El 30 de novembre de 1280, el rei Pere ordenava als templers de Tortosa arranjar els banys situats fora murs (reficiant et refici faciant illa balnea Dertuse que sunt extra muros eiusdem civitatis) i hi permetin l’accés a jueus i sarraïns (TTE: 142). No és aventurat pensar que aquest indret correspon a la zona urbana coneguda com a plaça i carrer dels Banys, dits banys nous (Miravall, 1982; Vidal, 2008: 289).

El 30 de juny de 1190, sobre el mateix espai que abastava l’hort inicial del Temple, segons especifiquen les afrontacions, el bisbe i el prior feren una nova concessió a l’orde, in nostro cimiterio qui est extra muros, iuxta ortum quem leprosi tenent per nos (en referència al bisbe i al prior), tot especificant que aquest hort era al nord (DCT: 443; CTT: 98) i, en conseqüència, es tractava d’un nou hort adjacent al primer, com confirma, novament, la rúbrica de la versió del document reproduït en el volum 5 del Cartulari, esmentat més amunt: carta olei censuale pro inferiori orto (la negreta és nostra).

A partir d’aleshores, en tot aquest sector, la Comanda del Temple també en va impulsar la urbanització al llarg del segle xiii. Inicialment, encara va formalitzar establiments agraris, com el fet l’any 1235 a favor de Bernat Costa, a qui va atorgar dos llocs de l’honor de Vilanova, amb la terra cultivada i inculta, amb les plantes i arbres de diversa mena, els quals afrontaven amb altres parcel·les de conreu, a cens de tres càntirs d’oli (TTE: 44). Però ja l’any 1246 establia a Bernat Mercader un solar situat a l’hort del corral de l’orde, amb la condició de construir-hi cases (TTE: 65). En els límits consten altres solars, un carrer i un corral, indicadors d’una incipient urbanització de l’indret. Dotze anys després, el setembre de 1258, les dignitats templeres donaven a Pere d’Ascó una casa desocupada situada a Alfàndec, en el seu hort, per a habitar (in populacione orti nostri), a cens d’una masmudina d’or al pes (TTE: 86). Confrontava amb altres cases i una via pública, senyal inequívoc de l’avenç urbanitzador. Just en aquest mateix punt, l’any 1263, l’orde establia a Arnau Negre un molí d’oli (factor olei) situat a la Rambla, amb cases, una de les quals era una pallissa (TTE: 98). Confrontava amb unes cases, una via o carrer i l’hort del Temple, cosa que confirma una localització a tocar de l’indret anterior. Els receptors podien accedir a l’aigua de la sínia dels banys de l’orde, com ja ha estat dit. Entre 1273 i 1281, les dignitats de la comanda de Tortosa van fer tres establiments més sobre solars a condició de construir-hi cases (edificetis et construatis domos). El primer, a favor de Guillem Amigó, limitava amb l’hort i el corral de l’orde i amb l’hort del bisbe (TTE: 123). El segon, a Pere Guerau i Bartomeua, amb una casa, un carrer i dos solars, un en direcció als banys del Temple i un altre cap a l’hort del bisbe (TTE: 124). El darrer solar es va atorgar a Bernat d’Agramunt en el lloc dit Corral del Temple i limitava amb un carrer, la tinença de la comanda i dues cases. La documentació generada per la comanda del Temple en aquest procés d’urbanització que es concentra entorn dels horts cedits pel bisbe i el capítol de l’església de Tortosa suma un mínim de quinze immobles, a més dels banys esmentats. Quan tot aquest sector quedarà tancat per la muralla del xiv, en l’angle sud, a tocar de la casa del Temple s’hi obrirà un dels portals meridionals de la ciutat, anomenat del Temple (Izquierdo, 1989-90; Vidal, 2007; 2008: 36, 175).

Entre el darrer quart del segle xiii i les dues primeres dècades del xiv, sembla que el procés d’urbanització del raval de l’Alfàndec ja s’ha completat o és a punt d’acabar-se. Hem recollit una cinquantena de documents datats entre 1275 i 1320, i només una escriptura, de l’any 1318, té per objecte l’establiment d’un solar (platea) a condició de construir-hi cases.30 Els immobles alienats (compravendes i establiments emfitèutics majoritàriament, però també permutes i altres transaccions) sempre són cases, de les quals es fan constar les seves parts, des dels fonaments i les clavegueres, fins a la teulada, passant pels desaigües, canaleres, portes, finestres, parets, envans, i, fins i tot, terrats (solos, fundamentos, suprapositos, cloacis, parietes, portas, fenestras, envans, gutis et stillicidiis, solarios […] de celo usque in abissum). Aquesta observació s’estén i es reforça amb les referències a les afrontacions: no consten solars (plateas), tan sols cases, obradors i vies públiques. En comptades excepcions figuren peces de terra de conreu. a diferència del que passava un segle abans. Només una casa, a Badaluc, a tocar del camí de Tarragona, disposava d’un tros de terra adjunt i confrontava amb un hort, corrals i altres cases.31 De fet, aquesta és l’única referència a un corral, a diferència dels molts que es documentaven en èpoques precedents. Les mencions al Corral del Prior es refereixen a un indret concret, també urbanitzat, conegut com a carrer (vico) del Corral del Prior, com posa de manifest l’existència de cases; algunes de les quals a condició que els seus residents les tanquin amb parets i les cobreixin de la millor fusta.32

Els obradors consten en diversos documents.33 Dels obradors esmentats en el conjunt de la documentació estudiada no se n’esmenta mai la seva funció, tot i que entre els posseïdors s’identifiquen diversos individus que porten el cognom de Ferrer, Fuster, Sabater (Sutor), Pellisser, Calderer, Ballester, Sastre (sartor), Darder, Serrador, Mercer o Tintorera. No és gens improbable que el cognom, o la identificació, resideixi en l’ofici que practicaven. També hi ha cognoms que es poden referir a especialistes d’activitats agràries, com ara Hortolà,34 o Sequier (DCT 2: 530). En les referències de finals del segle xiii i principis del xiv hi consten un corder, tres fusters, un carnisser i dos sabaters (sutores).35

Ja cap a les darreries de la tretzena centúria sembla que es comença a donar nom als carrers i que, com a norma general, s’identificaven amb algun resident. El primer cas documentat data de l’any 1287, en la venda de tres obradors situats a Alfandico Dertuse in carrerio quod vocatur Laurencius Pigerii, i els drets sobre unes cases del mateix lloc, in carrerio quod dicitur Guillelmi Cerdani de Turrefreyta.36 Del mateix any, consten unes cases a Alfandico Dertuse in carrerio de Botareyl.37 A partir d’aleshores es fa habitual aquesta pràctica i consten immobles diversos en carrers específics: la via de Bernat d’en Bosc, els carrers de Montcada, de la Pescateria, el Corral del Prior i el de Sebastià.38 El costum de posar als carrers dels eixamples el nom de persones que hi tenien casa també s’observa a Valls en aquestes mateixes dates (Moya, 2021: 108). Una menció especial mereix la plaça de les Cols: platea Caulibus, on hi havia un forn. La primera referència específica és del 10 d’abril de l’any 1291 quan el prior de Tortosa, Bernat de Binèfar donava a Ramon de Lloberola i a Guillema, la seva dona, per espai de cinc anys, el forn que tenia a Alfandico in platea Caulium, a cens anual de vuit lliures i mitja en moneda jaquesa, a condició de tenir-lo en condicions i, especifica, cobert amb teules i no amb fusta.39 El perquè d’aquesta clàusula l’explicita un document formalitzat al cap de quinze dies, quan les filles del difunt Pere Martí restituïen al prior unes cases que tenien sobre del forn del priorat situat a la plaça de les Cols: aquestes cases, amb el forn i altres habitatges adjacents s’havien incendiat feia poc (que domus simul cum dicto furno et aliis domibus ibidem circumstantibus nuper omnino comburse sunt).40 És una notícia reveladora dels perills ocasionats per la combustió dels forns, a tocar de les mateixes cases, així com dels incendis que afectaven els nuclis urbans on la fusta era un material de construcció molt emprat. La raó del topònim, plaça de les Cols, la proporciona un document de l’any 1302, quan el prior de Tortosa donava a Pere Dalmau i Simona un forn situat in platea ubi consuevit vendi ortalicia; in qua vendatur ortalicia.41 No hi ha cap dubte de la seva identificació.

Amb el pas dels anys, les referències a la Grassa i la Rambla remeten, i es pren el costum d’identificar el conjunt del sector amb el topònim d’Alfàndec, i sempre es fa constar que és fora murs (extra muros, extra menia Dertuse). Tot indica que amb el temps esdevingué un espai urbanísticament densificat, encara obert. Més enllà, vers el sud, hi havia una zona equipada amb serveis assistencials i fundacions monàstiques, així com camps de conreu. El 19 de maig de 1300, Astruc d’Almenara, prior de la seu, donava a Andreu de Barbastre i la seva muller, Maria, dos horts al lloc d’Arenes, equipats amb cases, pous i safaretjos, que limitaven amb altres horts i amb el cementiri de Sant Joan.42 Aquest document és rellevant perquè mostra de manera inequívoca què hi havia just més enllà del barri de l’Alfàndec: situa de forma aproximada el Camp de Sant Joan i les dependències que hi havia, i confirma també que Arenes era el topònim que identificava l’espai rural adjacent al sud de la ciutat i que s’estenia per tot el meandre que fa l’Ebre quan enfila el camí de la seva desembocadura a partir de Tortosa (Virgili, 2010b).

Com s’ha mencionat sovint, en el sector més perifèric del barri de l’Alfàndec, cap a la Grassa, la Rambla i l’àrea del Temple, hi ha referències inequívoques de l’existència d’un lloc anomenat Camp de Sant Joan, probablement situat a partir de l’actual carrer de Cervantes i plaça d’Alfons xii. Donava nom a un espai de considerable superfície, ja que fou l’escenari de grans infraestructures de serveis assistencials i monàstics: cementiri, església, hospital de pobres i malalts, i qui sap si també la casa dels leprosos.

Els primers esments del Camp de Sant Joan es refereixen a les disposicions sobre la seva divisió i adjudicació poc després de la presa de Tortosa. L’orde de l’Hospital de Jerusalem en reclamava uns drets vinculats a aquest indret com a propis (DCT 1: 50 i 51). Tanmateix, el 29 de maig de 1156 (s’ha de subratllar una data tan primerenca) l’arquebisbe de Tarragona i Guillem Ramon de Montcada, delegats per Ramon Berenguer iv, van resoldre que la meitat d’aquest espai, des de dalt fins a baix (a summo usque deorsum) corresponia a la Seu de Tortosa com a cementiri (cimiterium sedis episcopale), mentre que l’altra meitat, on hi havia l’església de Sant Joan, seria pels pobres de Crist que vagin a Tortosa i hi morin (ad usus pauperum Christi advenientium in civitatem Dertusam vel ibidem morientium (DCT 1: 70); la resolució es confirmà després, i s’envià al papa Adrià iv (DCT 1: 71, 72). Queda clar, doncs, que l’orde de l’Hospital no tenia cap dret sobre el Camp de Sant Joan; fou l’indret escollit per emplaçar el cementiri de la seu, el més gran de Tortosa a la baixa edat mitjana (Vidal, 2008: 333), i un hospital de pobres, regentat també des de la seu a través d’un canonge hospitaler. I, com s’ha dit, no es pot descartar un espai destinat a fossar ja en etapes precedents, per la qual cosa es tracta d’un indret amb un gran potencial arqueològic.

El vincle entre l’hospitaler del capítol i el Camp de Sant Joan el mostra un acord al qual van arribar, l’any 1177, el bisbe i el prior, d’una banda, i l’hospitaler, de l’altra, pel lliurament de provisions destinades a l’hospital (DCT 1: 287). L’hospital de pobres és esmentat explícitament, com hem vist, en un document de l’any 1171 com hospital de la Grassa (DCT 1: 214), identificant de manera inequívoca l’àrea d’urbanització de la Grassa amb el Camp de Sant Joan. De pas, queda definitivament aclarida la desvinculació entre l’orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem amb l’hospital de pobres i el fossar del Camp de Sant Joan. Ja s’ha fet constar, a més, el paper de l’hospitaler en la concessió d’establiments amb la finalitat d’urbanitzar l’indret. Aquesta situació la reforça la proximitat de Badaluc, com evidencien diversos documents. Arnau d’Arenys va establir una vinya situada en el lloc de Badaluc, sobre la muntanya de Sant Joan del Camp; i més endavant, era alienada una vinya ubicada sobre la plana de Sant Joan del Camp (DCT 2: 536 i 719).

Sembla doncs indiscutible que en la disposició sobre la divisió del Camp de Sant Joan hi ha l’origen del posterior hospital de pobres, o de la Grassa, regentat pel canonge hospitaler del capítol de Tortosa. L’hospital de la Grassa consta també en el Llibre de Costums de Tortosa (Massip, 1996: 6). Era molt habitual que els testadors fessin deixes pro anima a favor d’institucions benèfiques i religioses. L’hospital de la Grassa fou una d’elles,43 alhora que ho eren els malalts, que en els documents consten com a infirmis, infirmis extra villam i també casa dels malalts (domus infirmorum Dertuse), documentats des de 1176, en rebre diners, llits i roba,44 mentre l’any 1243 consta l’existència d’un preceptor de la casa dels malalts, Guillem Augurari (DCT 3: 1039). Només un document sembla distingir entre l’hospital de la Grassa i la casa dels malalts (DCT 2: 677). La resta es refereix a un lloc o a l’altre, raó per la qual es podria considerar que podia tractar-se de la mateixa institució. Els anys 1187 i 1188 es formalitzaren uns establiments que limitaven amb les cases, o l’hort dels malalts (prope domibus infirmorum; ortum infirmorum) de Tortosa (DCT 1: 406 i 427). I el 1193, l’hospital es torna a mencionar en els límits d’un immoble, al pas d’un carrer que anava en direcció a l’Ebre (DCT 1: 485; DCT 2: 499), i amb un altre solar que hi havia just davant (DCT 3: 919), del qual es diu que havia estat cementiri (DCT 3: 1110). Aquest espai no va perdre del tot la funció de necròpolis, ja que l’any 1252 consta com a fossar i sembla del tot operatiu (DCT 3: 1146).

Altres testaments distingeixen els malalts, per una banda, de l’hospital de Tortosa, l’hospital de la seu o l’hospital de Santa Maria, per l’altra.45 Sabem que existia un hospital del capítol, dit de Santa Maria, a prop de l’edifici catedralici del temple romànic, que hagué de ser demolit per construir la fàbrica gòtica, i reconstruït en un altre lloc (Almuni, 2007: 204). Aquest establiment hospitalari situat en l’entorn de la seu no fou resultat d’un trasllat des de l’extramurs, com demostra la cronologia, sinó que tots dos van existir simultàniament.

A Sant Joan del Camp, a més, hi havia o es construïa una església la gestió de la qual requeia en el cambrer de la seu, qualificat de operarius (DCT 1: 420, 421 i 426). Els llegats seran nombrosos, en especial, a l’obra de l’església.46 Cal subratllar el vincle entre Sant Joan del Camp, en tots els seus vessants: cementiri, església i hospital, amb la mitra i el capítol, que sempre van considerar com a propis en emprar el possessiu nostrum per referir-s’hi (DCT 1: 206 i 443; DCT 3: 846, 1110).

Els leprosos també foren objecte de la pietat a través de llegats testamentaris, sobretot, en forma de deixes dineràries, amb donatius constants. Com a destinataris, es van emprar les fórmules més simples: leprosis, infirmis Sancti Lazari; o d’altres de més específiques per referir-se a un àmbit concret, la casa dels leprosos: domui leprosis, domus Sancti Lazari.47 El primer esment dels leprosos, com a col·lectiu, és de l’any 1176 (DCT 1: 282); però la primera vegada que es menciona la casa dels leprosos és en el testament de Guillema, muller d’Arnau Aurícela, atorgat el 28 de juliol de 1219 (DCT 3: 824). Sembla que aquesta casa, dita popularment de Sent Lar segons una referència de l’any 1338, estaria situada enllà del parc municipal de Teodor Gonzàlez (Vidal, 2008: 281-284).

Així doncs, fora dels àmbits urbans, residencials i artesanals, entorn de Sant Joan del Camp, s’hi aixecaren els edificis destinats a funcions assistencials i de beneficència. Des d’inicis del segle xiii, entre 1211 i 1214 en endavant, els testaments recullen moltes deixes a favor de l’hospital de la Santa Trinitat, el qual es distingeix clarament dels altres.48 Altrament, l’any 1248, una disposició testamentària de Tomàs Garidell, l’esmentat potentat tortosí que tenia immobles en aquest sector, ordenava construir una església en les cases dels frares de l’almoina dels captius de Tortosa, dels germans de Pere Nolasc, i constituir un capellà per celebrar missa cada dia en honor seu i dels seus pares (DCT 3: 1087). En els testaments, les deixes destinades a l’alliberament de captius són constants (captivis redimendi), i reflecteixen la situació d’una àrea de frontera durant dècades, on les incursions d’uns i altres donaven lloc a la captura de persones per les quals se’n demanaven rescats. De fet, sabem que existia l’almostelafia, una institució que gestionava el rescat de captius (Ferrer Mallol 1980), des del mateix moment de la conquesta, i que el document suara esmentat confirma plenament. I encara, l’any 1250, el bisbe i el prior donaven a fra Guillem Bas, mestre, i als germans dels captius de Santa Eulàlia una capella amb una campana per un altar i cementiri pels seus germans en el lloc que tenien els framenors al costat del cementiri de Sant Joan del Camp (DCT 3: 1118), una referència inequívoca al convent dels franciscans també en aquest sector. Sant Joan del Camp i els seus entorns van ser els espais on a Tortosa es van bastir els principals serveis assistencials durant la baixa edat mitjana. Les troballes arqueològiques relatives a fossars de les places d’Alfons xii i de Cabrera, d’altra banda, semblen avalar la tradició del Camp de Sant Joan com a espai d’enterrament des d’èpoques antigues.

La informació sobre aquests establiments, sobretot respecte dels hospitals, és encara confusa i, sovint, contradictòria. Enric Bayerri (1957: 578) no va anar més enllà d’oferir algunes notícies inconnexes en el capítol sobre les institucions de beneficència durant els segles xii i xiii: l’hospital de la Seu, Sant Llàtzer, i els hospitals de la Grassa i Santa Creu. L’obra monogràfica de sor M. E. Casaus (1997) sobre l’hospital de la Santa Creu, tot i l’aportació de nombroses informacions quant a l’assistència hospitalària a Tortosa des de l’Edat Mitjana, no acaba de fer una distinció precisa entre els centres hospitalaris. En l’estudi més complet que existeix sobre l’urbanisme de Tortosa a la baixa edat mitjana, J. Vidal (2008: 269) situa l’hospital de la Santa Creu a l’esquerra del portal de Sant Joan, prop del convent de Sant Francesc. Altrament, sembla que s’ha de descartar la distinció entre un hospital de Sant Joan, vinculat a l’orde de l’Hospital, i el de la Grassa (Curto, Margarit i Salvadó, 2001), entre altres raons perquè l’orde santjoanista va quedar al marge dels drets que reclamava en aquest indret, segons les disposicions de 1156, com ja s’ha dit. En canvi, cal afegir-hi l’hospital de la Santa Trinitat, des d’inicis del xiii. Cal subratllar que en cap dels documents exhumats consta el nom de Santa Creu per identificar cap dels hospitals als quals hem fet referència.

Els colons cristians, arribats entre la segona meitat del segle xii i tot el xiii a la regió del baix Ebre, es van concentrar majoritàriament a la ciutat. La conquesta va suposar un trasbals urbanístic i edilici profund, ja des dels primers moments: més enllà del pillatge, el repartiment dels espais i l’adaptació arquitectònica i urbanística de la ciutat a la nova societat feudal, va suposar una dràstica reducció de la població andalusina i el desplaçament i la segregació dels que restaren en barris perifèrics. Es deixaren temporalment abandonats extensos espais urbans (sector dels carrers de la Mercè i Montcada que formaven els suburbis meridionals, i es crearen zones noves d’assentament, com la vila nova de l’Alfàndec i la Grassa, el primer gran procés de nova urbanització de la Tortosa feudal. La recerca de Jordi Morelló sobre el Llibre de Manifest de l'any 1316 confirma l'abast de la urbanització d'aquest nou sector de la ciutat, que esdevindrà el més poblat, a més constituir el centre més rellevant de l'activitat manufacturera, amb obradors on es treballava el tèxtil, la pell, el metall i la fusta (Morelló, 2024: 54 i ss.).

Tot fa pensar que els conqueridors van preferir generar nous barris en comptes d’aprofitar i adaptar àmbits urbans ja construïts en època andalusina. Entre els factors que poden explicar l’adopció de les solucions indicades s’hi podria comptar l’estructura familiar dels colons cristians, basada en la família nuclear. Aquesta demanava un model d’habitatge diferent del que troben en les ciutats conquerides i, en conseqüència, l’adopció de nous patrons de cases i noves formes constructives. Th. Glick (2007: 190-191) apunta que els colons cristians trobaven massa petites les cases andalusines, almenys, en els àmbits rurals, raó per la qual, els nous posseïdors acostumaven a rebre dos immobles contigus amb la finalitat de fer ampliacions i modificacions en l’habitatge. També s’ha de considerar que els suburbis meridionals de Ṭurṭûša, fora murs, van rebre l’impacte directe de les tropes a mitjan 1148, com per provocar un notable nivell de destrucció i enrunament d’aquests espais. Els condicionants exposats podrien explicar que aixecar edificis de nova planta adaptats a les necessitats dels nouvinguts fos més pràctic que no pas aprofitar els antics. I en aquest sentit, les senyories dels sectors urbanitzables van esdevenir els més interessats a promoure operacions immobiliàries vers el sud de la ciutat, la qual cosa va donar lloc a la urbanització de l’Alfàndec i la Grassa. Al segle xiv, el suburbi serà conegut com a Alfàndec vers lo rec, constituït com a parròquia. El creixement urbà posterior de Tortosa, al llarg de totes les etapes històriques, s’ha fet també en aquesta direcció de manera preferent.

Els principals impulsors dels projectes urbanitzadors foren el bisbe i el capítol de la seu de Tortosa, i l’orde del Temple, però també altres membres de l’oligarquia tortosina. La documentació procedeix exclusivament de les dues institucions esmentades, per la qual cosa hem de pensar que el procés descrit il·lustra de manera parcial una dinàmica de més abast i intensitat. Malgrat tot, i no obstant les dificultats d’establir unes xifres precises, la documentació analitzada referent al suburbi de l’Alfàndec ha permès de constatar l’existència d’almenys cinc-cents immobles urbans, entre cases, obradors i solars atorgats amb la condició de construir habitatges.

El resultat del procés d’urbanització de l’Alfàndec, morfològicament parlant, fou la constitució d’una trama gairebé ortogonal ordenada a partir de dos carrers principals paral·lels a l’Ebre, de nord a sud, que connectaven entre ells a través de carrers perpendiculars i l’obertura de places. Fins al segle xiv, que es rodejà de la nova muralla que encerclava el conjunt urbà de Tortosa (Vidal, 2007; Vidal, 2008: 121-187), fou un espai obert que tenia en els seus extrems meridionals una extensa àrea de serveis. La concentració de serveis assistencials a Tortosa es pot explicar pel seu caràcter fronterer durant dècades, abans d’emprendre la conquesta del futur regne de València en temps de Jaume I, i per la llunyania dels llocs habitats situats al nord del coll de Balaguer, cap a Tarragona.49 L’assistència hospitalària no distingia entre els serveis que s’oferien a malalts, pobres, transeünts i forasters, i Tortosa constituïa una parada indispensable per a totes les persones en trànsit en aquestes latituds.

Aquesta recerca ha demostrat, d’una banda, que qualsevol intervenció arqueològica que es pugui practicar en els indrets d’intersecció entre el nucli antic de Tortosa i l’eixample modern meridional haurà de tenir en compte les informacions que aporten les fonts escrites. De l’altra, els resultats aconseguits obliguen a plantejar què passava a la resta de la ciutat mentre es produïa la urbanització de l’Alfàndec. S’ha posat en relleu que la contrastació dels registres documental i arqueològic per estudiar els espais urbans dona resultats fructífers. La gestió feta per l’oligarquia colonial sobre la resta d’àmbits de la Tortosa medieval, com ara Remolins, Sant Jaume, Santa Maria, Gènova, i d’altres, van generar prou documentació per sotmetre-la a estudi i obtenir informació rellevant per reconstruir el tremp de la ciutat en els dos segles posteriors a la seva conquesta.