Els estudis sobre la viticultura a la península Ibèrica compten amb una llarga trajectòria, centrada principalment en l’anàlisi de les estructures associades a aquesta producció, com ara premses, laci, etc. Tanmateix, les cellae o cellers —i, en conseqüència, els recipients d’emmagatzematge (dolia)— han estat tradicionalment menys abordats en la recerca arqueològica.

En els darrers anys, diversos treballs han posat de manifest el potencial dels dolia per aprofundir en el coneixement de la viticultura en època romana, i en el món rural en general. Entre aquests treballs s’inclouen les tesis doctorals de Carrato (2017), Cheung (2024) i Rueda (2024), així com nombroses publicacions (Carrato, 2020a; 2020b; Cheung, 2021; Cheung et al., 2022; Luezas, 1998; Pereira, 2011; Rueda i Járrega, 2024; Tremoleda, 2020a), centrades en aspectes com les capacitats d’emmagatzematge, els segells i propostes tipològiques. No obstant això, en relació amb els cellers, la manca d’excavacions dificulta la interpretació i la formulació d’hipòtesis i conclusions sòlides sobre aquests espais.

L’estudi que es presenta a continuació és resultat de l’anàlisi dels dolia i les cellae del nord-est hispà, desenvolupada en el marc de la tesi doctoral de l’autora.1 Aquest treball ha permès examinar no només la morfologia dels recipients d’emmagatzematge, sinó també l’evolució del seu ús des de la seva introducció a la península Ibèrica durant el segle ii aC, fins a la seva pràctica desaparició entre els segles v i vi dC. A més, a partir de l’anàlisi d’informes i memòries d’excavació, així com de les diferents publicacions realitzades, s’ha pogut dur a terme un estudi de les cellae, definint-ne els elements característics i, en aquells casos que ha estat possible, les seves dimensions i nombre de dolia que podien contenir.

Aquest article se centra, doncs, tant en l’evolució de l’ús dels recipients com en la dels cellers trobats en jaciments del nord-est català. L’objectiu és rastrejar, a través dels dolia, l’evolució de la viticultura a la zona des del segle ii aC fins a la desaparició del contenidor. Aquesta informació pot contribuir a complimentar les dades ja conegudes sobre l’agricultura romana en aquest període.

En total es presenten 16 jaciments, principalment uillae o centres productors, que tenien cellae o indicis clars d’una activitat vinícola (fig.1). Com que l’article se centra en els dolia en contextos productius, no s’han inclòs aquells jaciments amb dolia usats en altres espais com rebosts, o aquells que han aparegut aïllats, com els de Can Geli.

La romanització va comportar transformacions significatives en l’àmbit rural, entre les quals destaca la introducció del dolium com a recipient per a l’emmagatzematge de productes agrícoles i com a element essencial en el procés de vinificació i fermentació del vi.

Els primers dolia documentats en contextos productius daten del segle ii aC, especialment de la segona meitat d’aquest segle. Un dels jaciments que evidencien l’ús d’aquests contenidors és la granja ibèrica de Can Pons (Arbúcies, la Selva), un petit assentament dedicat a l’explotació agrícola del seu entorn, que disposava d’un petit espai destinat, entre altres, a l’emmagatzematge de productes agrícoles (Fig. 2). En aquest àmbit es van identificar tres dolia, acompanyats d’altres recipients d’emmagatzematge ibèrics (Mateu, 1995). Així, en aquest primer moment, s’observa un ús coetani dels nous contenidors d’origen itàlic i dels ibèrics. Tot i que no es pot determinar amb certesa el tipus de producte que s’hi emmagatzemava, és plausible pensar que cada tipus de recipient guardés productes diferents.

En aquest mateix jaciment es va localitzar un fragment informe amb una marca de capacitat incompleta amb la xifra XXXV. Si s’interpreta com la indicació del nombre d’amphorae o quadrantals, la marca suggeriria un volum de poc més de 900 litres, una capacitat similar a altres dolia que s’han considerat d’època republicana i que fins i tot podien haver arribat, de forma puntual, fins als 1000 litres (Rueda, 2024, p. 708-709).

Can Pons s’inscriu dins un conjunt de jaciments ibèrics que van anar introduint progressivament elements itàlics. Aquest fenomen, especialment pel que fa als dolia, es documenta no només al llarg del segle ii aC, sinó també durant el segle i aC, com posa de manifest l’oppidum de Torre Roja, on es va identificar un àmbit amb quatre dolia localitzats in situ (Fortó i Maese, 2011, p. 134).

Tot i que en els dos casos no ha estat possible determinar amb exactitud el producte emmagatzemat, durant el segle ii aC es documenten les primeres cellae, és a dir, espais d’emmagatzematge vinculats a activitats productives, principalment la viticultura. En aquest primer, els cellers solen ser de dimensions reduïdes, amb la clara excepció de l’Olivet d’en Pujol (Viladamat, Alt Empordà), un magatzem de grans dimensions que podia haver acollit entre 92 i 118 recipients (Fig. 2). Les dimensions dels negatius apunten a la presència de dos mòduls de dolia diferents —un de major capacitat que l’altre— o bé a una col·locació a diferents profunditats.

Donades les dimensions de l’espai i el nombre de dolia, sembla evident que el producte emmagatzemat estava vinculat a una producció excedentària, en contrast amb altres assentaments de la zona, com Can Pons o els altres jaciments que es presentaran a continuació. És possible que l’excedent es comercialitzés a la ciutat d’Empúries o a altres nuclis propers.

Pel que fa al producte emmagatzemat, aquest ha estat objecte de debat.2 Tot i que no es van documentar estructures de producció vinícoles als voltants del magatzem, no es pot descartar la possibilitat que es tractés d’una cella destinada al vi, i no pas als cereals, com sostenen els arqueòlegs que el van excavar. Els estudis recents sobre l’emmagatzematge de gra en diverses províncies de l’Imperi romà evidencien les dificultats de conservar aquest producte durant llargs períodes de temps en recipients ceràmics, especialment a causa de la porositat i les grans dimensions dels dolia, que impedien que fossin estancs (Garcia, 1992; Pellegrino, 2019; Salido, 2017). A més, la persistència de les sitges i la construcció d’horrea reforcen la idea que, tret dels rebosts, els dolia no serien els contenidors més adients per a la conservació de cereals.

Així doncs, es proposa que l’Olivet d’en Pujol fos un espai per a l’emmagatzematge del vi, que posteriorment podria distribuir-se a Empúries o a altres mercats.

Paral·lelament, apareixen les primeres uillae, un fenomen que s’ha vinculat amb la fundació de les primeres ciutats (Nolla, 2019, p. 31). Aquestes primeres uillae disposaven d’espais productius diferenciats de les altres estructures, entre els quals s’instal·laven cellae uinariae, generalment de mida mitjana (amb menys de 50 contenidors). No obstant això, la interpretació d’aquests espais resulta complexa, atesa la successió de reformes que sovint emmascaren les primeres estructures.

Un d’aquests establiments fou la uilla dels Ametllers (Tossa de Mar, Baix Empordà), un establiment costaner edificat en terrasses i amb una bona comunicació per via marítima (Palahí i Nolla, 2010; Burch et al., 2015, p. 125-126), tot i que es disposa de poca informació sobre el celler de la uilla republicana, situat als àmbits 31-32, ja que fou obliterat per estructures posteriors. Amb tot, s’ha identificat com un espai obert que podia haver disposat d’un espai porticat, com ho indiquen els negatius de pal trobats en intervals regulars (Nolla et al., 2010, p. 370). Aquesta característica es va repetint en molts dels cellers documentats, els quals presenten un petit porxo en algun punt el seu perímetre. És probable que aquests espais s’usessin per dur a terme tasques auxiliars relacionades amb el producte emmagatzemat o amb la neteja dels dolia, o per emmagatzemar eines.

Després de la seva obliteració, no es té constància de cap altre àmbit que s’usés com a celler. Tanmateix, l’existència de premses i lacus a la part baixa del turó, des d’època augustal fins al final de la uilla, suggereix que podria haver existit un espai d’emmagatzematge que, malauradament, no s’ha pogut localitzar.

Un segon exemple és la uilla del Collet, també costanera, fundada entorn de l’any 70 aC. Tanmateix, s’hi han identificat estructures anteriors, entre les quals destaca una cella uinaria situada a l’àmbit R12 (Fig. 2), d’uns 120 m², on es van col·locar més de 20 dolia en 4 filades (Bouzas et al., 2024, p. 236). Aquest celler comparteix diversos trets amb l’anterior, com ara les reformes que dificulten determinar-ne les característiques, així com la presència de forats de pal que podrien indicar l’existència d’un espai porticat.

El celler es va amortitzar abans de la construcció de la uilla, després d’una primera reforma que ja havia anul·lat alguns negatius de dolia (Bouzas et al., 2024, p. 236). Tot i això, la producció vinícola va continuar, encara que només es va poder documentar parcialment la nova cella, de la qual es conserven quatre retalls (àmbit R5). A més, prop de la uilla es va excavar una terrisseria que manufacturava, entre altres materials, dolia, fet que reforça la hipòtesi de la continuïtat de la producció vinícola (Burch et al., 2015).

Finalment, es tenen indicis de l’existència d’un celler d’època republicana al jaciment del Pla de l’Horta. Les reformes posteriors, però, impedeixen identificar-ne els trets característics. En qualsevol cas, es va detectar la coexistència de dolia i sitges en un mateix espai (Costa et al., 2024), com també s’observa a la uilla dels Ametllers. Segons les dimensions dels recipients, es considera que aquests estaven encaixats fins a un quart del seu perfil (Simon, 2019, p. 366). A diferència dels cellers anteriors, aquest sembla tenir una major perduració, ja que fou amortitzat a inicis del segle i dC (Burch et al., 2013, p. 393).

A partir d’aquests exemples i les dades actuals, s’observa que la introducció del dolium va iniciar pel nord-est peninsular i es va expandir progressivament al llarg del segle ii, amb una implantació més generalitzada durant el segle i aC. És en aquest moment quan augmenta el nombre d’establiments amb cellae, que van començar a utilitzar quasi exclusivament els recipients d’emmagatzematge d’origen itàlic.

Pel que fa a les dimensions dels espais d’emmagatzematge durant l’època republicana, en general no superen els 20 o 30 contenidors, tot i que no sempre ha estat possible determinar les dimensions exactes de les cellae. Cal tenir en compte, però, l’excepció de l’Olivet d’en Pujol, que podria haver actuat com a proveïdor de la ciutat d’Emporiae. Les característiques d’aquests espais també queden ja força definides en aquest primer moment i, com es veurà a continuació, no experimentaran grans canvis fins a l’època baiximperial. Es tracta d’espais amb recipients disposats en filades més o menys regulars, sovint amb porxos laterals i situades en patis o espais oberts propers a les zones de premsatge.

A partir del segle i dC, o ja a finals del segle i aC, es constata un increment significatiu del nombre de jaciments vinícoles i, en conseqüència, en el nombre de cellae, i relacionat amb l’augment de la vitivinicultura excedentària. Tot i que es van construir nous cellers i espais de premsatge, algunes cellae republicanes es van mantenir en ús, si bé sovint van patir reformes o es van traslladar a altres àmbits, a causa de la construcció de partes urbanae més o menys sumptuoses que van ocupar els antics espais productius.

Pel que fa als nous cellers, es documenten espais de diverses dimensions, tot i que, com en el període anterior, predominen els de mida mitjana. En aquest moment, però, es constata un augment de cellae de petites dimensions, és a dir, amb menys de 15 contenidors. Un exemple és la Casa del Racó (Sant Julià de Ramis, Gironès), on es va excavar un petit magatzem amb 7 negatius (Burch et al., 1995), indicant una producció destinada a l’autoconsum, amb una capacitat estimada entre els 49 i 56 hectolitres.3

També de petites dimensions seria el magatzem de Mas Carbotí (Tossa de Mar, la Selva), on es van documentar 6 dolia, juntament amb el negatiu del qual podria haver estat un dipòsit (Fig. 3) (Burch et al., 2005). La ubicació d’aquest jaciment a la vall de Tossa hauria permès el cultiu de la vinya en una zona d’orografia complexa i marginal, fet que explicaria que la seva capacitat productiva no fos gaire elevada. Les interpretacions més recents consideren que es tractava d’un centre independent, no necessàriament vinculat a un assentament més gran com la uilla dels Ametllers, i que va estar actiu durant un curt període de temps (finals del segle i aC — inicis del I dC). Aquest establiment s’inscriu en la dinàmica de proliferació de petits nuclis al llarg de la vall de Tossa (Burch, 2016, p. 33-36).

Aquests espais de petites dimensions solen tenir uns trets bastant similars: solen situar-se en espais a l’aire lliure, no s’hi han documentat indicis de pòrtics o espais coberts, i tot i que els recipients poden seguir certa alineació, l’ordre no és tan clar com en els cellers més grans.

D’altra banda, tot i que parlem de volums d’emmagatzematge baixos en aquests jaciments, cal tenir present que la capacitat productiva que es pot analitzar a través dels dolia és parcial, ja que només permeten estimar el volum de vi destinat a la fermentació. No es tenen en compte altres tipus de contenidors, com les botes o barrils, ni el vi que es podia comercialitzar de manera immediata o que envellia en àmfores o altres recipients de transport.

Un exemple de cellae de dimensions lleugerament superiors és la de Llafranc (Palafrugell), entre els carrers Monturiol i Llevant, a tocar de les estructures de la terrisseria. La distància entre aquest espai i la zona de premsatge, d’uns 200 metres en línia recta (Barti et al., 2004, p. 69), fa pensar en l’existència d’un celler de majors dimensions més proper a l’àrea productiva d’aquest possible uicus, mentre que el celler trobat estaria destinat a l’emmagatzematge el vi per al consum dels treballadors de la terrisseria. A diferència dels exemples anteriors, aquest espai podria haver estat cobert.

Així mateix, al Pla de Palol es va poder excavar una cella construïda a finals del segle i aC, que també es trobava en un espai cobert. És possible que formés part d’un conjunt d’àmbits productius oberts a un pati, que haurien desaparegut a causa de les reformes posteriors. Es calcula que hi hauria hagut uns 20 dolia, tot i que no es pot assegurar, ja que no es coneixen els límits del celler (Nolla, 2002, p. 94-95). Així doncs, tant aquest com la cella de Llafranc serien de dimensions que podríem definir mitjanes, però en cap cas sembla que fossin assentaments dedicats a una producció excedentària.

En contrast amb aquestes produccions de caràcter més domèstic, la uilla de Tolegassos presenta indicis d’una producció excedentària orientada a la venda, possiblement a mercats locals com Empúries o altres nuclis propers. En aquest assentament es va instal·lar una cella a la zona meridional del jaciment, on es van excavar 141 negatius (Fig. 3), amb tres recipients localitzats in situ (Casas i Soler, 2003, p. 193). L’espai va romandre en ús fins al segle iii dC, tot i que va patir una reforma, com ho indica la superposició d’alguns negatius.

Aquest tipus de reformes, que van implicar el canvi en la disposició d’alguns o tots els contenidors, s’han documentat en altres jaciments. N’és un altre exemple l’assentament de Mas Manolo (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) on es va amortitzar completament la primera cella per instal·lar-ne una de nova just al damunt, durant el segle ii dC (Barrasetas i Monleón, 1995). En el cas de Tolegassos, la reforma no sembla menys significativa, ja que sembla que només es van substituir alguns recipients. Això podria indicar que es van reemplaçar els dolia esquerdats o trencats, fet que va comportar modificacions en la disposició dels negatius.

Un altre assentament amb espais d’emmagatzematge de dimensions considerables podria ser el localitzat a Vilarenys, on es van documentar dos àmbits amb negatius de dolia que no es van excavar (Caja et al., 2002). Per tant, no es poden determinar ni les característiques dels recipients ni les de la cella.

A mitjan segle i dC, coincidint amb l’amortització d’algunes figlinae o forns ceràmics, van desaparèixer també alguns cellers, com és el cas de la cella de Mas Guàrdies (Palamós, Baix Empordà) (Fig. 3). Aquesta es coneix parcialment, ja que es va excavar d’urgència, i no se’n van poder establir ni les dimensions totals ni l’existència d’altres estructures productives. Tampoc es coneix el moment d’inici de l’ús, però sí que es va poder documentar la seva amortització a mitjan segle i dC (Llinàs, 2014a, p. 250).

Tot i que alguns assentaments van eliminar els cellers, en general es detecta una continuïtat en aquestes estructures. Tal com s’ha esmentat, en alguns casos, com Tolegassos o Mas Manolo, alguns van experimentar reformes de diversa magnitud.

Abans de continuar amb l’evolució del dolium i dels espais de vinificació, cal destacar que és durant el segle i dC quan es documenta el nombre més gran de segells epigràfics sobre dolia. Tot i que al llarg del segle i aC ja es detecten nombroses marques, la majoria són anepigràfiques i, en els casos que són epigràfiques, predominen els segells en grafia ibèrica4.

El significat d’aquestes marques epigràfiques continua sent objecte de debat, però sembla clar que fan referència als individus implicats en la producció dels recipients (Manacorda, 1993). Es documenten tant tria nomina i dua nomina, com segells formats per un nomen que solia anar acompanyat de F(ecit), indicant el nom del propietari de la figlina o del fundus d’aquesta i el d’un officinator o treballador, respectivament. En algunes ocasions es troba només un dels segells, mentre que en altres apareixen els dos tipus en un mateix fragment (Rueda, en premsa).

En el cas dels jaciments del nord-est català, s’han identificat segells epigràfics en dues terrisseries: el Collet Est i Llafranc. En ambdós casos, les marques es van localitzar en contextos de producció, no pas d’ús.

Al Collet Est es van documentar tres marques diferents (Fig. 4). En la primera, en cartel·la rectangular, es pot llegir Platani · L(ibertus), també identificada en pivots d’àmfora Pascual 1 del mateix jaciment, fet que confirma que el dolium es va fabricar en la mateixa figlina (Tremoleda, 2020b). La segona marca, també en cartel·la rectangular, però en lectura en retro, que s’ha interpretat com un cognomen sense paral·lels, desenvolupat com a oramacelo o ormacelo (Tremoleda, 2020c, p.107). Finalment, es va recuperar un segell en cartel·la circular, situat a la part superior d’una vora, amb les lletres disposades entorn d’un motiu central, i transcrit com a C(ai) · Solpici, també sense paral·lels coneguts.

La datació d’aquests segells s’ha establert segons la cronologia de la terrisseria, és a dir, entre la segona meitat avançada del segle i aC i mitjans del segle i dC (Burch et al., 2015).

Pel que fa a la terrisseria de Llafranc, s’hi va localitzar un segell en cartel·la rectangular, amb la lectura L·VEIEN[...] (Fig. 4). Igual que al Collet Est, aquesta marca també s’ha documentat en altres materials manufacturats en la figlina, concretament en àmfores Pascual 1 i en tegulae, la qual cosa ha permès reconstruir la inscripció completa com a P(ublius) Vsul(us) Veient (Llinàs i Sagrera, 1993, p. 108). Aquest tria nomina s’ha relacionat amb un magistrat municipal de l’antiga Narbona, establint relacions entre el sud de la Gallia i el nord-est d’Hispania (Christol i Plana, 1997; Tremoleda, 2020a).

Tornant a l’evolució de l’ús dels dolia, i com s’ha mencionat anteriorment, la producció vinícola sembla mantenir-se almenys fins a mitjan segle ii dC, malgrat l’amortització de bona part de les figlinae. Cal precisar, però, que a diferència dels segles anteriors, aquesta continuïtat no només es deu a la construcció de noves cellae, sinó principalment a la pervivència d’alguns cellers ja existents.

Aquest fenomen es pot observar més fàcilment si s’amplia la mirada més enllà del límit geogràfic d’aquest article. A partir del segle ii dC, especialment a la zona de l’ager Tarraconensis i, en part, també en la Laietània, es constata un augment del nombre de cellers de grans dimensions. Així, tot i que disminueix el nombre de noves cellae, les existents acullen un nombre més elevat de contenidors. Es podria parlar, doncs, d’una concentració de la producció i, per tant, dels espais d’emmagatzematge i fermentació del vi. De fet, a la zona laietana, s’observa l’amortització de bona part dels jaciments amb cellers de petites i mitjanes dimensions.

Al nord-est català, en canvi, es constata una major perduració dels cellers instal·lats durant el segle i dC (i fins i tot d’abans), sense que s’hi documenti l’aparició de cellae de grans dimensions. Això no implica, però, que no es construïssin noves estructures productives en aquest període.

Amb tot, només s’ha documentat un nou celler: la uilla dels Pompeu o de Can Ring (Besalú, la Garrotxa), on es va identificar una cella uinaria amb més de 50 recipients (Fig. 5), datada al segle ii dC. En aquest cas, però, es planteja la possibilitat que els dolia haguessin estat traslladats des d’una hipotètica primera cella, construïda en un moment indeterminat (Frigola et al., 2024). Si hagués estat així, podria incloure’s dins la categoria dels jaciments que van experimentar reformes i van mantenir la producció i, per tant, la cella.

D’altra banda, el celler de Tolegassos va reduir el nombre de contenidors, fet que va comportar la desaparició de l’únic celler de grans dimensions documentat que encara estava en ús. Tot i això, a finals del segle ii dC, es va construir un segon celler, de dimensions més reduïdes que l’anterior. Els negatius excavats presentaven també una mida menor, fet que podria indicar una capacitat inferior dels recipients o bé que aquests es van enterrar només per la seva part inferior, i no fins a la meitat del contenidor. Aquest petit celler disposava d’un espai porticat (Casas i Soler, 2003, p. 296).

Cal destacar també les intervencions realitzades a la Font del Vilar (Avinyonet de Puigventós, Alt Empordà) i Puig Rodon (Corçà, Baix Empordà), on es van documentar cellae que semblen haver estat en funcionament a partir d’un moment indeterminat d’època altimperial, tot i que només s’ha pogut determinar que van estar en ús fins als segles iv o v dC.

Pel que fa a la Font del Vilar (Fig. 5), es va excavar un celler situat en un espai cobert, amb tres filades de dolia i un lacus en l’angle sud-est de l’àmbit (Tremoleda i Castanyer, 2017, p. 234). Es van identificar un total de 20 negatius, però no es va poder documentar l’àmbit complet. Per aquest motiu, s’estima que podria haver acollit entre 30 i 35 contenidors (Castanyer i Tremoleda, 2007, p. 284).

En el cas de Puig Rodon, tampoc es va poder excavar l’àmbit totalment. Només es van identificar 4 negatius, també situats en un espai cobert (Casas, 1986). El fet que aquests dos cellers es trobin en àmbits coberts podria indicar una cronologia més avançada; tanmateix, aquesta hipòtesi no es pot confirmar, ja que es coneixen exemples de cellers altimperials a cobert, encara que són poc freqüents. Per exemple, el celler de El Morer a Sant Pol de Mar (Gurri, 1997) o el del Veral de Vallmora a Teià (Martín i Oliveras, 2020). Cal tenir en compte, però, que en aquests dos casos els cellers sota cobert eren de dimensions reduïdes i complementaris a altres cellae a cel obert, fet que podria indicar que s’hi feia una fermentació diferenciada, potser de vins de major qualitat.

Durant el segle iii s’observa la primera disminució significativa del nombre de jaciments que incorporaven dolia. A més, a partir d’aquest moment, s’inicia el procés d’amortització de bona part dels cellers que havien estat en ús des del segle i dC, així com d’alguns construïts durant el segle ii. En aquest segle iii, no es coneix, al nord-est català, cap nou celler.

La davallada va continuar al llarg del segle iv, amb una reducció dràstica tant del nombre de dolia en ús com del nombre de jaciments amb activitat vinícola. Tanmateix, a diferència del segle anterior, es detecta la construcció de noves cellae. És especialment rellevant el cas del jaciment del Pla de l’Horta. Tal com ja s’ha esmentat, aquest assentament ja havia tingut un celler d’època republicana, així com indicis d’altres cellae d’època altimperial (Costa i Palahí, 2019). Al segle iv, es van col·locar un conjunt de dolia en les antigues dietae de la uilla (Fig. 6), destruint-ne els mosaics que les decoraven (Costa et al., 2024, p. 105). Aquests canvis s’inscriuen dins el fenomen de ruralització que va afectar les parts residencials d’algunes uillae de l’arc mediterrani. Un exemple proper és la uilla de Torre Llauder, on es van construir un conjunt d’estructures vinícoles sobre les estances residencials, destruint-ne també el paviment de mosaic per instal·lar els dolia (Prevosti, et al., 2019).

Una segona particularitat de la cella baiximperial de Pla de l’Horta és que, segons els resultats de les anàlisis elaborades, fou un espai destinat a l’emmagatzematge d’oli (Costa et al., 2024, p. 109). Es tracta d’una de les poques evidències conegudes de l’ús de dolia defossa per a l’emmagatzematge per aquest líquid. De fet, l’única cellae oleariae coneguda a l’actual territori català és el jaciment de Mas de Mauricio (Riba Roja d’Ebre, Ribera d’Ebre), on es van documentar totes les estructures relacionades amb la producció oleícola: molí, premsa, i l’espai d’emmagatzematge parcialment excavat. A diferència del Pla de l’Horta, aquesta cella no contenia dolia, sinó una gran quantitat d’orcae5, és a dir, recipients exempts d’entre 200 i 300 litres de capacitat (Arellano et al., 2016). Així, l’ús dels recipients itàlics continua essent inusual per a l’emmagatzematge d’oli, tot i que això no en descarta completament el seu ús com semblen indicar els resultats de Pla de l’Horta.

A partir de mitjan o finals del mateix segle iv, i especialment durant el segle v dC, s’amortitzen la majoria dels cellers que encara es trobaven en funcionament. És el cas dels assentaments de la Font del Vilar, Puig Rodon i Casa del Racó, així com a la cella de Pla de l’Horta, que va tenir una vida útil més breu.

Tot i la desaparició de la major part de les cellae, la producció vinícola probablement va continuar, segurament usant altres tipus de recipients d’emmagatzematge. A més, encara que a partir del segle v dC la tendència és vers a la desaparició del dolium com a contenidor vinícola, això no implica la seva eliminació total. Un exemple d’aquesta persistència és el segon celler documentat al jaciment de Pla de Palol.

Aquest assentament ja havia comptat amb un primer celler entre finals del segle i aC i a mitjan segle ii dC. Un cop amortitzat, l’espai va quedar aparentment abandonat o reconvertit en una zona secundària de la uilla, fins que es va reactivar durant l’època baiximperial. Al segle iv es va construir un nou celler en un àmbit cobert, amb capacitat per a uns 20 dolia (Nolla, 2002), una xifra similar a la de la cella altimperial (Fig. 6).

En època baiximperial s’observa una tendència a ubicar els cellers en espais tancats, en contrast amb la pràctica habitual del període altimperial, en què sovint es localitzaven en patis oberts. Aquesta mateixa característica podria haver estat reproduïda a l’assentament visigot de Vilauba, tot i que, a causa de l’alt arrasament que va patir el celler, no es va poder determinar si l’espai era obert o cobert. Es tracta d’un celler amb un conjunt de 16 dolia disposats en quatre files de quatre contenidors cadascuna (Castanyer et al., 2018, p. 266). A més, aquesta és el celler més modern documentat, ja que va estar en funcionament entre els segles v i vii (Castanyer et al., 2018).

Pel que fa al producte emmagatzemat, no es va poder establir amb seguretat, ja que no es van documentar elements que es puguin associar amb la producció del vi o l’oli. A més, els resultats paleocarpològics van testimoniar la presència d’ambdós cultius (Ferrer et al., 2017).

A partir d’aquest moment, sembla que els dolia desapareixen en els contextos productius. Tot i això, la seva funció serà assumida, en altres períodes, per recipients similars com les tines o «tinajas» (Romero i Cabassa, 1999).

L’anàlisi de l’evolució de les cellae i dels dolia al nord-est català permet constatar que s’hi va produir una dinàmica similar a la de la resta del nord-est hispà. Amb tot, cal destacar que, a diferència de les altres zones, l’ús del dolium s’inicia ja a partir del segle ii aC. Així mateix, els cellers documentats solen ser de mides mitjanes, i sobretot petites, amb només algunes excepcions que superen els 100 contenidors.

De fet, si observem la figura 7, l’evolució del nombre de cellers a la zona estudiada segueix una tendència paral·lela a la del conjunt del nord-est hispà. S’observa un creixement progressiu del nombre d’assentaments fins al segle i dC, moment en què s’assoleix una producció màxima. Al segle ii, tot i la disminució del nombre de cellae noves, la capacitat total d’emmagatzematge es manté pràcticament inalterada, sobretot si es té en compte el nombre aproximat de dolia en ús.

En canvi, a partir del segle iii, es va produir un descens notable tant del nombre de cellae com en la capacitat d’emmagatzematge. Malgrat això, l’ús dels dolia perdura almenys fins al segle vi dC, tot i que llavors de manera més esporàdica. De fet, a la zona analitzada, s’observa un major ús del dolium en el segle v, ja que en les altres zones del litoral català no semblen documentar-se jaciments amb dolia a partir de finals del segle iv. A més, els jaciments identificats a partir del segle v dC no corresponen pròpiament a cellae, sinó que es defineixen com a agrupacions de dolia associades a diverses activitats productives, no necessàriament vinícoles, com és el cas de Els Mallols (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental) o Can Gambús (Sabadell, Vallès Occidental). En canvi, els assentaments documentats al nord-est català continuen definint-se com a centres productors amb cellae estructurades.

Pel que fa a les dimensions i capacitats, la majoria de les cellae no superaven els 50-60 hectolitres, fet que suggereix una producció orientada a l’autoconsum. Alguns assentaments, com Puig Rodon, podrien haver tingut una capacitat superior, però com que no s’ha pogut excavar el celler del tot, no es pot establir el volum real. Un nombre similar de jaciments es consideren de capacitat mitjana (entre 140 i 160 hl), amb una producció que podria haver estat destinada a un mercat regional. Un exemple és el celler de Pla de l’Horta que, segons els càlculs realitzats a partir del nombre de dolia i les marques de capacitats trobades, tindria un volum d’emmagatzematge estimat de 127 hl (Simon, 2019).

Finalment, només dos jaciments, Els Tolegassos i l’Olivet d’en Pujol, es poden classificar com a cellers de grans dimensions. Tot i que la capacitat de l’Olivet d’en Pujol no superava els 1000 hl de capacitat, la dels Tolegassos podria haver arribat fins als 1480 hl, als quals caldria afegir els 240 hl del segon celler, construït en aquest mateix assentament durant el segle ii dC. Aquestes grans cellae es concentren en època tardorepublicana i altimperial, coincidint amb l’expansió de la viticultura excedentària. El mateix succeeix a la resta de l’actual Catalunya, amb jaciments com Can Bonvilar (Terrassa, Vallès Occidental), amb uns 170 contenidors, o l’Hostal Nou (Balaguer, la Noguera) amb uns 110 recipients, i per tant amb capacitats d’emmagatzematge superiors als 1000 hl.

Els cellers de mida mitjana i petita, en canvi, es distribueixen al llarg de tota l’època romana, sense una concentració cronològica. Cal tenir present, però, com ja s’ha esmentat, que les dades de la capacitat són aproximades i no reflecteixen la productivitat total dels assentaments. No es pot descartar que part del vi es guardés en altre tipus de contenidors, com botes o fins i tot en àmfores. Així mateix, s’ha de tenir en compte que segurament no sempre s’omplirien tots els dolia, ja que dependria de les collites anuals, o del temps de fermentació del most. A més, els agrònoms clàssics com Plini el Vell (XIV, 25, 134) assenyalen que alguns vins es deixaven envellir en dolia durant diversos anys. Si fos així, implica que no tots els contenidors es buidaven anualment. És probable que no tots els contenidors s’usessin per a aquests vins de millor qualitat, i per tant es destinessin a la venda després d’una fermentació més ràpida, a més de tenir algun contenidor pel vi consumit pels propietaris.

En definitiva, tot i les limitacions derivades de la manca d’excavacions completes, l’estudi de les cellae i dels dolia aporta dades rellevants per a la comprensió del món rural romà i la seva evolució. Permeten, a més, reconstruir les dinàmiques de producció vinícola i les capacitats d’emmagatzematge, a partir de l’estudi dels recipients sencers i les marques de capacitat recuperades. Així mateix, l’estudi dels contenidors proporciona informació, sobre aspectes com la propietat, a través dels segells i, en grau més baix, sobre la cronologia dels cellers, a través de la seva morfologia. Per tot plegat, és fonamental incorporar els dolia en l’estudi de la ceràmica romana, no només per estudiar la seva funcionalitat, sinó pel fet de ser indicadors econòmics i de la transformació del camp en època romana.