La vil·la romana i el seu corresponent fundus fou la unitat bàsica de producció agrària i ramadera del món romà i constitueix un dels pilars fonamentals de la romanització del món rural a la Hispania Citerior, que trenca amb els patrons d’explotació del territori durant el període ibèric (Burch et al., 2013; Revilla, 2022; Tremoleda et al., 1995). Al nord-est d’aquesta província l’aparició d’aquestes unitats productives va anar en consonància amb la nova estructuració del territori implantada pels romans a partir d’inicis del segle i aC i en el consegüent període alt-imperial. El cert és que les villae estaven immerses en el teixit econòmic que es vertebrava des dels nuclis urbans i, per tant, la seva producció no solament estava enfocada a la pròpia subsistència, sinó que també en resultava un excedent que entrava a formar part de la xarxa comercial (Palahí, 2010).

Més enllà de l’activitat econòmica arquetípica d’aquestes explotacions agropecuàries, les vil·les es situaven, llevat dels espais més muntanyosos, arreu del territori, fet que comportava una interacció directa amb el medi físic circumdant i específic de cada lloc. En aquest context, és necessari plantejar-se la naturalesa de l’origen de restes d’animals salvatges a les vil·les, com és el cas dels cèrvids. D’una banda, hi havia la possibilitat del manteniment en captivitat en vivaria. Aquest fet ha estat estudiat a la Britannia romana, on fou introduïda la daina i s’han documentat establiments en els quals es duia a terme la gestió de grups d’aquest cèrvid (Sykes et al., 2006, 2011; Madgwick et al., 2013; Miller et al., 2016). D’altra banda, hi havia la cacera. En aquest sentit, n’és un exemple el cas de les Illes Balears, on la daina fou exterminada per una sobreexplotació cinegètica entre els segles vi-vii dC, malgrat que fou introduïda pels romans en època imperial (Valenzuela et al., 2016).

En un context com el de les vil·les romanes, on l’explotació del saltus devia ser recurrent per obtenir recursos vegetals i minerals, també se’n devien obtenir recursos animals mitjançant la caça. Alhora, s’ha de tenir en compte que una altra dimensió de la vil·la, en contraposició a la productiva, és la de l’otium dels domini o els seus representants i delegats en una propietat determinada. Per tant, en un context on es produïa carn i productes secundaris fruit de l’activitat ramadera per poder abastir una demanda mercantil, és evident que no hi havia una necessitat imperiosa de la cerca de carn en la fauna salvatge. No obstant, tampoc es pot negligir la seva aportació càrnica com ja ha estat apuntat en algunes ocasions (Kron, 2015). En canvi, la cacera constituí una activitat de prestigi practicada per sectors benestants de la societat, com aquests propietaris de villae, que podien desenvolupar aquestes activitats durant les seves estances, o bé pels seus villici (Allen, 2014).

Les excavacions dutes a terme a finals dels anys 90’ a la vil·la del Pla de Palol (Platja d’Aro) han posat de relleu un conjunt força nombrós de restes de cèrvid, més del que és comú en les vil·les del nord-est peninsular. L’interès d’un conjunt elevat de restes com aquest pot ajudar a comprendre el tractament d’aquest tipus d’animal en una vil·la romana. En aquest article presentem els resultats de l’estudi arqueozoològic i tafonòmic d’aquestes restes per tal de poder donar llum a diverses qüestions: quin n’és l’origen de l’obtenció, el mode de processament i l’objectiu del seu aprofitament.

La vil·la romana del Pla de Palol (Castell-Platja d’Aro, Baix Empordà) se situa a l’àpex sud-est del Massís de les Gavarres. Cal emfatitzar que es tracta d’una ubicació privilegiada que connecta la via de la costa procedent del corredor de Palafrugell (el qual separa el Massís de Begur de les Gavarres) amb la part marítima de la Vall d’Aro (Fig. 1).

Específicament, la vil·la es situa a poca distància del litoral, a uns 100 m al nord de la platja de cala Rovira. En global, es calcula que la vil·la hauria ocupat una superfície a l’entorn de 10.000 m². Malgrat tot, aquest jaciment és conegut parcialment, atès que ha estat molt castigat pel generalitzat creixement urbanístic especulatiu que afectà la Costa Brava a segona meitat del segle xx. Les estructures consolidades i objecte d’exposició al públic, excavades a les intervencions de 1998-99, s’ubiquen en una parcel·la emmarcada per l’avinguda del Cavall Bernat a tramuntana, el carrer de la Cala Rovira a llevant i el carrer d’Empúries a ponent (Fig. 2).

Les primeres notícies del jaciment les donà Josep Pella i Forgas al darrer quart del segle xix (Pella i Forgas, 1883). Això no obstant, les primeres exploracions arqueològiques les emprengué Miquel Oliva a l’any 1959 arran de la construcció del xalet Pla de Palol, moment en què es posà de relleu un conjunt termal. Uns anys més tard, en motiu de l’inici de la construcció de l’edifici Palatio Maris al 1963 s’endegaren una sèrie d’excavacions arqueològiques que s’allargaren fins a l’any següent. Al 1984, un nou projecte de construcció d’un edifici de vint habitatges a la Platja Artigues féu que la Generalitat indiqués la necessitat de realitzar noves excavacions per tal de verificar l’existència de vestigis arqueològics a la propietat on es projectaven els nous habitatges i, en darrer terme, delimitar l’extensió del jaciment (Burch et al., 2000). Al 1988, en l’ocasió de la construcció d’un nou xalet, s’executaren unes noves excavacions arqueològiques que documentaren un pati interior a la zona est de Pla de Palol.

L’any 1997, l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro es posà en contacte amb l’àrea d’Arqueologia de la Universitat de Girona, per encarregar-li un pla general d’actuació que tenia per objectiu posar al descobert totes les restes estructurals conservades de la vil·la per a la seva recuperació i consolidació, així com poder-la obrir al públic. Aquestes excavacions tingueren lloc de manera continuada entre l’abril de 1998 i el març de 1999.

La vil·la romana de Pla de Palol fou precedida per un establiment d’època republicana, del qual en queden pocs testimonis. És per aquest motiu que la primera fase de la vil·la ben documentada es correspon amb un edifici que es construí a finals del segle i aC, durant el principat d’August. Durant el seu primer segle d’existència aquest establiment rural desenvolupà una activitat agrícola marcada per una potent viticultura en part orientada a la seva exportació marítima. Aquesta fase culminà molt a les darreries del segle i o principis del ii, quan es produïren canvis rellevants en la seva arquitectura. Efectivament, els espais rústics de la vil·la que havien estat excavats durant els anys 1998-1999, passaren a ser espais marginals d’aquell establiment. Aquests canvis constructius no necessàriament han de ser sinònim d’abandonament, ja que pocs metres més enllà d’aquest teòric abandó es construïren uns banys que dotaren als habitants de la vil·la d’unes infraestructures que els proporcionaven uns estàndards de comoditat propis del moment. Aquesta situació, almenys en aquell sector, fins a les darreries del segle iv o, fins i tot, uns anys entrat el segle v. En aquell moment es va bastir un nou conjunt d’edificacions que donaren cobertura a les necessitats rústiques i fructuàries d’aquella explotació agrícola-ramadera. Aquesta fase no perdurà massa en el temps, ja que prop d’un segle més tard, en el tombant del segle v al vi la vil·la romana de Pla de Palol fou definitivament abandonada (Nolla, 2002).

S’ha estudiat un conjunt de 60 restes de cèrvid procedents de les excavacions dutes a termes l’any 1998 a la vil·la del Pla de Palol. Aquestes restes es presenten conjuntament en l’anàlisi, i procedeixen de vint-i-una unitats estratigràfiques diferents: 1009, 1022, 1024, 1031, 1035, 1037, 1038, 1041, 1077, 1088, 1090, 1091, 1143, 1159, 1222, 1226, 1229, 1336, 1348, 1365 i 1368. En global, es pot establir una cronologia que es mou entre els segles i-v dC (Burch et al., 1998), sense que es pugui precisar més aquesta datació degut a la inexistència de conjunts estratigràficament tancats.

La determinació anatòmica i taxonòmica s’ha basat en l’ús de la bibliografia (France, 2011; Hillson, 2005; Lavocat, 1966; Pales i Garcia, 1981; Prat, 1970-75; Schmid, 1972) i en la comparació amb diversos espècimens de les col·leccions de referència del Museu de Zoologia de Barcelona i de la Karls Eberhard Universität Tübingen. La discriminació morfològica entre daina i cérvol s’ha basat en Lister (1996).

Amb l’objectiu de poder diferenciar biomètricament les dues espècies de gran cèrvid presents a la península Ibèrica durant el període romà (Cervus elaphus i Dama dama), ha estat necessari escollir una sèrie de mesures que s’ha fonamentat en les proposades per Driesch (1976). Entre elles, cal destacar que s’han usat aquelles amb més repeticions i que s’han pogut prendre de manera més fidedigne, com la GLl (Greatest length of the lateral half) i la Bd (Greatest breadth of the distal end) en el cas de l’astràgal i la Bd pel metacarp. Les mesures s’han pres amb un peu de rei de 15 cm i estan expressades en mil·límetres (mm). Les dades de comparació s’han extret de diversos jaciments aplegats en el corpus de dades biomètriques del Dama International Project’s database.1 En el cas de l’astràgal, s’ha usat el jaciment de Sa Mesquida (Mallorca, segles iv-vi dC) per a la daina i el de Laugharne Castle (Regne Unit, segles xii-xiv) pel cérvol. Pel que fa al metacarp, s’ha usat Dudley Castle (Regne Unit, segles xiii-xviii) per a la daina i Portchester (Regne Unit, segles v-xv) pel cérvol. Per tal de comparar les mitjanes de les variables quantitatives esmentades i sengles distribucions estadístiques, s’han efectuat anàlisis ANOVA i contrast post-hoc de Tukey emprant el software SPSS.

A nivell comparatiu, a l’estudi també s’hi ha afegit un volum de 58 restes no determinades taxonòmicament, però que s’han classificat per les seves característiques morfològiques (entre les quals les dimensions, el gruix de la diàfisi o la robustesa) com a pertanyents a fauna de mida mitjana (100-300 kg), que és el rang on es situarien els cérvols adults, sobretot els mascles (Rosell, 2001). Aquestes restes procedeixen de les unitats estratigràfiques següents: 1009, 1022, 1024, 1031, 1032, 1035, 1037, 1041, 1049, 1070, 1077, 1088, 1090, 1117, 1158, 1209, 1222, 1229, 1255. La cronologia oscil·la en el rang ja mencionat anteriorment.

En relació a la classificació d’edat, s’ha seguit a Azorit et al. (2002) i Mariezkurrena (1983). L’estudi de l’edat s’ha complementat amb el càlcul en base a l’alçada de la corona dentària partint del quadratic crown height method (QCHM), que s’aplica a la dentició per estimar l’edat dentària (Klein et al., 1983; Steele i Weaver, 2012). Les mesures de l’alçada dentària es prenen a la cara bucal en la dentició mandibular i a la lingual en la maxil·lar, en el lòbul anterior entre la cara oclusal i la cement-enamel junction. L’estudi quantitatiu ha utilitzat el nombre de restes (NSP), el nombre de restes determinades (NISP), el nombre mínim d’elements (NME) i el nombre mínim d’individus (NMI) (Lyman, 2008). Pel càlcul de la representació anatòmica s’ha utilitzat el % MAU (Minimal Animal Units) (Binford, 1984).

Pel que concerneix a l’anàlisi tafonòmica, s’ha analitzat en quin estat foren fracturats els ossos (fractura en fresc, fractura en sec, fractura moderna o no determinada) a partir de l’anàlisi de visu dels panys de fractura de les diàfisis: delineació, angle i marge de la fractura (Villa i Mahieu, 1991). Les marques de tall s’han dividit en incisions, serrats, talls i raspats i la seva interpretació funcional s’ha realitzat a partir de la seva orientació i situació en l’element ossi (Binford, 1978, 1981; Potts i Shipman, 1981; Shipman i Rose, 1983; Soulier i Costamagno, 2017). En relació a l’afectació per termoalteracions, basats en l’alteració macroscòpica de les restes, s’ha utilitzat els sistemes de Stiner et al., (1995) i Blasco (2011): Grau 0 (no termoalterat), Grau 1 (termoalteració de baix grau), Grau 2 (coloració marronosa – 2A i parcialment carbonitzat – 2B), Grau 3 (majoritàriament carbonitzat – 3A i totalment carbonitzat – 3B ), Grau 4 (parcialment calcinat) i Grau 5 (majoritàriament i totalment calcinat).

Les modificacions a la superfície òssia produïdes per l’acció de carnívors s’han dividit en depressions (pits), perforacions (punctures), escotadures (notches), solcs (scoring), rosegat (gnawing) i destrucció total/parcial de l’epífisi (scooping out) (Binford, 1981).

D’un conjunt de 869 restes determinades de mamífers, 60 corresponen a cèrvids, el que suposa un 6,90 % del nombre de restes determinades. S’han pogut determinar com a Cervus elaphus un volum de 59 restes (6,79 % del NISP), mentre que un fragment de banya pertanyeria a un cèrvid de menor envergadura, i que a partir de criteris morfològics s’ha categoritzat com a Cervidae cf. Capreolus.

L’anàlisi biomètrica assenyala que els astràgals de cèrvid de Pla de Palol entren en els rangs de variabilitat de cérvol, allunyant-se dels de daina. Les mitjanes de Pla de Palol són molt properes a les publicades de Laugharne, malgrat les lleugeres diferències cronològiques que presenten els jaciments (Fig. 3). En canvi, els valors presentats es diferencien netament de les daines del jaciment de Sa Mesquida. El test ANOVA ens mostra que, per la variable GLl, la població de Sa Mesquida és significativament diferent de les de Pla de Palol i Laugharne (valor p<0,05). En canvi, per a aquestes dues darreres poblacions les corresponents mitjanes no són significativament diferents (valor p=0,943).

De nou, l’amplada distal de l’astràgal mostra la mateixa tendència (Fig. 3). Malgrat que la mitjana de Pla de Palol és lleugerament inferior a la de Laugharne, els valors mostrats entren perfectament dins el rang. Per contra, els valors de Sa Mesquida són clarament inferiors i el rang de valors no es solapa amb Pla de Palol ni Laugharne. El test ANOVA ens mostra que, per a la variable Bd de l’astràgal, la població de Sa Mesquida és significativament diferent a les de Pla de Palol i Laugharne (valor p<0,05). En canvi, per a aquestes darreres poblacions les corresponents mitjanes no són significativament diferents (valor p=0,591).

Figura 3. Comparativa dels paràmetres biomètrics GLl i Bd de l’astràgal entre els jaciments de Pla de Palol, Laugharne i Sa Mesquida. GLl: Greatest length of the lateral half; Bd: Greatest breadth of the distal end.

L’amplada distal del metacarp mostra la mateixa tendència. La mitjana de Pla de Palol és molt propera a la de Portchester, amb valors que entren perfectament dins el rang (Fig. 4). Per contra, els valors de Dudley Castle són clarament inferiors i el rang de valors no es solapa amb Pla de Palol ni Portchester. El test ANOVA ens mostra que, per a la variable Bd del metacarp, la població de Dudley Castle és significativament diferent a les de Pla de Palol i Portchester (valor p<0,05). En canvi, per a aquestes darreres poblacions les corresponents mitjanes no són significativament diferents (valor p=0,968).

Figura 4. Comparativa del paràmetre biomètric Bd del metacarp entre els jaciments de Pla de Palol, Portchester i Dudley Castle. Bd: Greatest breadth of the distal end.

S’estima que les restes de cérvol corresponen a un nombre mínim de 4 individus. No s’ha identificat restes no epifisades, pertanyent tots els individus a la franja adulta, que osteològicament es situaria a partir dels 3,5 anys (Mariezkurrena, 1983; Calderón et al., 2019). A nivell etològic, Discamps i Costamagno (2015) situen aquesta cohort entre els 2-12 anys en els cérvols. En un cas, s’ha determinat una segona molar inferior esquerre (procedent de la UE1348) a la qual s’ha pogut aplicar el càlcul de l’edat segons el QCHM. El resultat obtingut ha estat d’uns aproximadament sis anys i mig, fet que ja es correspon amb la manca d’elements no epifisats. Pel que fa al sexe, la presència de mascles està assegurada per la identificació de banyes en el conjunt osteològic.

Les parts més representades de l’esquelet es situen a les extremitats, eminentment a l’autopodi, on el metacarp i el metatars assoleixen els màxims valors, acompanyats de les primeres falanges (Fig. 5). Tanmateix, cal subratllar que l’húmer també assoleix els màxims valors. Seguidament, tenim altres elements del zeugopodi (tíbia) i de l’autopodi (astràgal), que es mostren amb valors del 75 % MAU. Cal remarcar que el crani i l’escàpula presenten valors del 50 % MAU. Al contrari, la part menys representada és l’esquelet axial, amb uns valors de representació molt baixos per a les vèrtebres (Fig. 6).

Figura 5. Elements esquelètics de cérvol en nombre de restes determinades, nombre mínim d’elements, Unitats Animals Mínimes i %MAU.

Resulta interessant comparar les dades de representació anatòmica del cérvol amb les restes no determinades classificades com a pertanyents a fauna de mida mitjana (100-300 kg) (Fig. 7). Aquest conjunt procedeix de diverses unitats estratigràfiques i assoleix els 58 efectius. La comparació és lícita si es té en compte que els cérvols mascles adults es situarien en aquesta franja de pes. Pel que fa a les restes determinades anatòmicament hi dominen els fragments de costella (54,5 %). Tot i això, en la lectura de les restes que no s’han pogut determinar anatòmicament, dominen clarament els fragments d’ossos llargs (91,7 %), fet que ens assenyala a una clara fragmentació dels elements de les extremitats.

Figura 7. Restes classificades com a pertanyents a fauna de mida mitjana (100-300 kg) en l’estudi de Pla de Palol.

El conjunt osteoarqueològic es troba, en general, fragmentat. Les restes incompletes suposen el 77,97 % del NISP, enfront del conjunt de restes completes (NISP=13). Les restes completes pertanyen en un 84,62 % a l’autopodi, tractant-se de falanges proximals (NISP=9) i astràgals (NISP=2). Les dues peces completes restants són dents. Per tant, hi ha una important fragmentació de les parts proximals de les extremitats (estilopodi i zeugopodi) i dels metàpodes.

La fractura s’ha analitzat en un conjunt de 28 efectius corresponents a ossos llargs. En conjunt, domina la fracturació en fresc, present en un 75 % de les restes (21 efectius). La fracturació en sec es presenta en un 7,14 % dels casos, tal com la fracturació moderna. En els tres darrers casos no s’ha pogut determinar amb claredat, pel que s’ha atribuït a no determinat.

Pel que fa a les restes de fauna de mida mitjana, la fractura s’ha analitzat en un total de 39 efectius. Impera clarament la fractura en fresc, en un 89,74 % (35 efectius). En només en 4 efectius s’ha observat una fractura produïda en sec.

En relació a les marques de tall, es presenten en un 32,2 % de les restes determinades de cérvol, prop d’un terç. De les peces en les quals s’han determinat marques de tall, podem diferenciar-les en dos grups. D’una banda, tenim aquelles marques que s’han pogut vincular a processos de carnisseria i, d’altra banda, aquelles relacionades amb la obtenció, treball i explotació de la banya.

Pel que fa a les marques de carnisseria, documentem diversos processos de la cadena operativa (Fig. 10). Primer, l’escorxament és l’acció més registrada, ja que s’ha pogut observar en un total de vuit restes. Aquestes marques es presenten fonamentalment a la zona dels metàpodes i de les falanges. En un cas concret molt revelador d’un metacarp, s’ha pogut constatar unes marques transversals a la part anterodistal de la diàfisi que tendeixen a encerclar l’os (Binford, 1981) (Fig. 8A). Soulier i Costamagno (2017) proposen que les marques identificades en un metatars (transversals a la cara anterior de la diàfisi) i tres falanges (transversals a la part plantar de les diàfisis i lleugerament obliqües a la cara dorsal) podrien haver estat relacionades també amb processos d’extracció dels tendons (Fig. 8B).

Cal comentar que en dos metacarps, els talls (chops marks) observats a la regió de la diàfisi distal són més difícils d’interpretar. Existeixen paral·lels on es tracta de marques relacionades amb la voluntat de separar aquestes elements esquelètics de les falanges (Davis et al., 2008). De fet, en un cas es situen al marge entre la cara posterior i medial/lateral, mentre que en el segon cas es situen clarament a la cara plantar. En aquest segon cas, Soulier i Costamagno (2017) indiquen que podien anar dirigides a l’extracció dels tendons de la cara plantar. Això no obstant, les marques observades a un dels còndils distals d’un metacarp corroborarien també aquest procés de desarticulació de les falanges respecte el metacarp.

A les extremitats posteriors, registrem un procés de desarticulació entre el fèmur i la pelvis, en una sèrie de marques localitzades al cap femoral (Fig. 8C). D’altra banda, han aparegut unes incisions a la part medial del mal·leol d’una tíbia que Binford (1981) categoritza com a producte de la desarticulació (Fig. 8D). Hem pogut contrastar amb altres casos on marques idèntiques s’han associat també al desmembrament, com és al jaciment de Schöningen (Julien et al., 2015). Les dissensions apareixen en el metatars, on, a la zona anterior de l’epífisi proximal, properes a l’articulació, s’observen unes marques classificades per Binford (1981) com de desarticulació. Per a Soulier i Costamagno (2017), les marques situades a la zona anteroproximal del metatars són producte de l’extracció dels tendons.

En relació al descarnament, aquest procés ha estat documentat en dues escàpules i dues tíbies. Les marques localitzades les l’escàpules es situen a la cara medial, a l’alçada del tubercle supraglenoïdeu, coll escapular i part distal de la fossa subescapular, així com al costat lateral de la cavitat glenoïdea. El descarnament és documentat, també, a partir de marques observades en les diàfisis de dues tíbies.

No totes les marques de tall estan en relació amb el processament de la pell i la carn, sinó que també s’han identificat marques vinculades al treball de la banya. D’entrada, cal indicar que s’ha identificat una banya de muda entre el conjunt, de la qual es preserva la part basal amb la roseta (Fig. 9A). Tres restes de banya presenten restes de marques de tall, en tots els casos són marques transversals respecte l’eix llarg de la peça. A la UE 1368 s’ha identificat un fragment de cilindre d’uns 40,8 mm de llarg amb marques produïdes per un moviment de va i bé típic del serrat (Fig. 9B). Al tractar-se d’una forma cilíndrica, podem diferenciar entre dues superfícies circulars, les quals corresponen a les zones on es tallà la banya i on es pot observar el fregament de l’útil tallant. En una d’elles, el moviment de tall fou unidireccional, on es pot observar una petita llengüeta marginal que sobresurt, en el diàmetre del perímetre, produïda per la flexió del trencament final. En canvi, a l’altra cara del cilindre, es pot observar una petita elevació lineal de la superfície situada més a prop del centre, i que ens indica que es procedí a tallar de forma bidireccional i oposada.

A la UE 1037, s’ha recuperat un fragment de punta de banya de secció semicilíndrica (Fig. 9C). Aquest element mostra un cert poliment a ambdós extrems i una petita superfície amb un cert llustre. A l’extrem distal es pot apreciar una tall transversal. A més, s’ha pogut veure que una gran quantitat d’incisions transversals concentrades en una zona mitjana de la peça.

A la UE 1226, ha aparegut un fragment de punta de banya de secció completa. Aquesta peça mostra algunes incisions fines transversals a la superfície del «cilindre» (Fig. 9D). L’extrem distal es troba trencat d’antic, però al proximal s’ha identificat una sèrie de talls i incisions transversals relacionats amb la separació respecte la resta de la banya, produïts des de diversos punts del perímetre de la secció.

A més de totes aquestes evidències esmentades, trobem un fragment de crani (UE 1077) amb una superfície de tall neta chop mark (tall) en un crani, situada a la zona del frontal dret, sobre l’òrbita dreta. Malgrat que és molt difícil poder determinar el sexe d’aquesta peça en particular, aquest tall tindria sentit si el crani hagués pertangut a un mascle, atès que aquesta marca es situaria molt propera a la zona del pedicle. Per tant, seria una marca que podria posar-se en relació a l’obtenció de la banya, més que no pas a processos d’obtenció càrnia.

En relació a les restes de fauna de mida mitjana, les marques de tall són presents en el 12,1 % de les restes (7 efectius). 5 d’elles són fragments de diàfisi, un és un fragment d’os pla i una diàfisi de radi, que podria mostrar traces de descarnament (Soulier i Costamagno, 2017).

Pel que fa a les termoalteracions, no s’ha identificat cap resta que pogués presentar signes de cremació.

Figura 10. Restes de cérvol amb marques de tall relacionades amb la carnisseria. Abreviatures: ES: Escorxament; ET: Extracció de tendons; DM: Desmembrament; DA: Desarticulació; DC: Descarnament.

Específicament en el cas del cérvol que ens ocupa, un total de 9 restes mostren evidències de marques de dentició, associades a l’aprofitament per part de carnívors. Això suposa un volum del 15,25 % de les restes de cérvol identificades. Sobretot, cal posar de relleu l’afectació als ossos llargs de les extremitats: hi dominen elements de l’autopodi (un metacarp, tres metatarsos i una falange), seguit de les parts proximals de l’estilopodi i el zeugopodi (un húmer i dues tíbies) i una escàpula. És significant donar fe que de les 9 restes amb evidències de marques de dentició, més de la meitat (NISP = 6) presenten també marques de tall.

Els solcs apareixen de manera força recurrent, en 6 de les 9 restes, seguits per les depressions, que s’han identificat en cinc exemplars. A més, s’han anotat tres casos de perforacions. Les escotadures han aparegut en dues restes. La destrucció parcial de l’epífisi (scooping out) s’ha identificat també en dues peces: en un húmer distal i en una tíbia proximal (Fig. 11A i 6B). En tots dos casos, hi apareixen també altres marques de dentició (com depressions i solcs).

En relació a les restes de fauna de mida mitjana, s’han observat tres ocurrències d’alteració per part de carnívors (5,2 %). El primer cas és un fragment de diàfisi a epífisi distal d’húmer amb presència de rosegat a la part distal. El segon cas es tracta d’una diàfisi d’húmer amb una escotadura. Finalment, el tercer cas és un fragment d’os pla amb una depressió. Cal mencionar que aquest darrer efectiu presenta també una marca de tall.

Fins al moment, els estudis arqueozoològics d’època romana s’han focalitzat fonamentalment en la gestió de la fauna domèstica, sobretot dirigint el seu interès vers la tríada (Colominas i Saña, 2009; Colominas et al., 2017; Nieto-Espinet et al., 2020). Hi ha una manca generalitzada d’estudis de fauna que centrin el seu interès en la fauna salvatge. Malgrat tot, cal manifestar que aquesta fauna pot tenir un gran interès, no només per entendre qüestions socials que van més enllà de les estrictament econòmiques, sinó també per ajudar a comprendre el procés d’antropització històrica dels ecosistemes que envolten els establiments rurals i vil·les. Aquest treball ve a donar recolzament a aquesta mancança gràcies a la relativa abundància de restes de cèrvid que ha proveït el jaciment de Pla de Palol.

Cada vegada més, els estudis arqueozoològics aplicats a les vil·les romanes ens relaten que el cérvol fou un animal recurrentment explotat al nord-est de la prouincia Tarraconensis. D’aquest fet en trobem referents a la vil·la del Pla de l’Horta (Sarrià de Ter) (Rufí et al., 2018), a la vil·la dels Ametllers (Tossa de Mar) (Colominas i Saña, 2013) o a la vil·la del Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà) (Tura-Poch et al., 2023) entre d’altres. A diferència dels exemples citats, la freqüència en nombre de restes determinades a Pla de Palol és relativament elevada, tot i que es pot comparar amb la fase baiximperial de Vilauba, on el cérvol assoleix el 6,2 % del nombre de restes determinades (Colominas, 2013; Colominas et al., 2019). La importància de l’activitat cinegètica a Pla de Palol ja havia estat assenyalada amb anterioritat, gràcies a la troballa de diversos exemplars de ganivets de caça elaborats en ferro recuperats en nivells tardans de la vil·la, o bé la presència d’una virolla troncocònica d’un dard o d’una llança (Nolla, 2002).

Malgrat que la reconstrucció del nombre mínim assenyala tan sols uns 3 individus, sembla que podem indicar una lleugera tendència en les estratègies d’explotació. Tots els individus pertanyen a la franja d’edat adulta, en cap cas identificant-se restes no epifisades de cérvol, ni dentició decidual. A més d’això, cal recordar que tan sols s’ha pogut confirmar la presència de mascles en el conjunt. Tot amb tot, creuant aquestes informacions, es pot indicar que s’hauria prioritzat l’explotació de grups de mascles o mascles solitaris, abans que els grups familiars de femelles amb cries (Carranza, 2007). Això no és d’estranyar, sobretot si contemplem la caça més com una activitat de lleure (essent l’objectiu «el trofeu») que no pas com una activitat subsistencial. Una il·lustració d’aquest tipus de pràctica es troba a la vil·la del Casale (Piazza Armerina, Sicília), on tenim un mosaic amb una representació de caça de cérvol de primer quart del segle iv dC (Toynbee, 1996). Al Pla de Palol, hi ha una clara preponderància de restes de les extremitats per sobre de restes cranials i de l’esquelet axial. Tot i això, totes les porcions anatòmiques hi estan representades, pel que es pot indicar temptativament que els cossos eren portats íntegrament a la vil·la i que es tractaria, efectivament, d’animals caçats.

L’estudi de les marques de tall ens indica un tractament integral del cadàver a la vil·la i ens fa palès que aquests animals eren font de diverses matèries primeres (Fig. 12). D’entrada, es pot indicar que es dugué a terme l’extracció de la pell i dels tendons. Malgrat que es tracta d’un procés necessari per a les consegüents fases de la cadena operativa de la carnisseria, és molt plausible que aquestes matèries fossin també aprofitades a la mateixa vil·la. Òbviament, la carn de cérvol també era apreciada pel consum i és per això que a la vil·la també s’executaven els processos d’especejament i desarticulació, així com el filetejat. El consum de carn de cérvol es fa patent a la fase de finals del segle ii dC del Pla de l’Horta, on s’han identificat marques relacionades amb el descarnament (Rufí i Coromina, 2019).

La banya era una altra matèria primera de gran importància que aportaven els cérvols. La caça de mascles hauria tingut com a objectiu, almenys secundari, l’obtenció de banya com a matèria primera. Al Pla de Palol s’ha observat l’extracció de la banya d’un individu abatut, pel que es pot assegurar que la caça era una activitat font de proveïment d’aquest tipus de matèria. La caça d’individus amb les banyes plenament desenvolupades hauria anat des del període d’aparellament (setembre-octubre) fins a finals d’hivern. Això no obstant, la troballa de banya de muda ens corrobora que l’obtenció de banya de cèrvid s’hauria pogut desenvolupar a partir de la recol·lecció. Aquesta activitat s’hauria dut a terme a partir de finals d’hivern (finals de febrer i principis de març), que és el període de caiguda de les banyes en Cervus elaphus (Fig. 12). El fragment de banya de petit cèrvid identificada podria indicar també aquesta pràctica.

Les restes de banya identificades ens relaten que aquesta matèria primera fou igualment processada en l’establiment rural. La presència d’una part basal de banya i del cilindre (UE 1368) ens pot indicar que el seccionat es duia a terme a la mateixa vil·la. Aquesta fase es podia dur a terme utilitzant una serra metàl·lica, fet que s’ha registrat en cronologies anteriors (Quintero, 2014). Per les seves dimensions, el cilindre documentat (amb un diàmetre màxim de 28,6 mm) podria correspondre a un residu del seccionat o de la preparació de suports de mànec d’una de les puntes. Tot i això, la presència de dos fragments de punta de banya (UE 1037, amb un diàmetre aproximat de 23,1 mm; i UE 1226, amb un diàmtre màxim de 21,0 mm) treballats sembla indicar un procés de preparació i amortització d’aquestes parts com a mànec d’útils de metall (Liesau, 1988; Sáenz de Urturi, 2012). Un d’ells (UE 1226) mostra que s’hauria separat de la resta de banya a partir de l’aplicació de talls transversals.

Finalment, les porcions rebutjades durant el processament carni o després del consum foren lliurades als carnívors (Fig. 12). En el cas del Pla de Palol la relació és clara, doncs la majoria de restes de cérvol alterades per l’activitat de carnívors presenten també marques de tall. Més específicament, l’autoria de les marques de dentició podria pertànyer als gossos (Canis lupus familiaris) que habitarien a la vil·la. La presència d’aquest animal és comuna a les vil·les romanes (e.g.: Ametllers, Pla de l’Horta o Tolegassos), i en el cas del Pla de Palol queda confirmada per una quantitat remarcable de restes de fauna domèstica (bou (Bos taurus), porc (Sus scrofa domesticus), caprí (Ovis aries / Capra hircus) i cavall (Equus ferus caballus)) afectades per aquests tipus d’alteracions. Exemples d’aquest tipus de marques ja han estat assenyalats a la vil·la del Pla de l’Horta, especialment sobre restes de bestiar boví (Rufí et al., 2018). La funció del gos estaria encaminada a l’ajuda en activitats econòmiques, com per exemple a guardià de ramats, tot i que també era un animal de companyia (Burch i Sagrera, 2009). Tot i això, en una vil·la com la de Pla de Palol, on l’activitat cinegètica hauria tingut un paper destacable, es pot acceptar de forma temptativa l’existència de gossos per a la cacera.

L’estudi arqueozoològic presentat ens indica que a la vil·la romana del Pla de Palol es dugué a terme una activitat cinegètica relativament important durant l’època imperial en relació a altres vil·les del nord-est de la Tarraconensis (Padrós, 2010; Tardio i Colominas, 2022; Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics I marc natural (p. 181-191). Institut Català d’Arqueologia Clàssica.">Valenzuela-Lamas, 2010), fet que ja fou apuntat a partir de l’estudi de la resta de materials arqueològics més enllà de la fauna. Segurament, aquesta activitat es desenvolupà a les immediateses de la vil·la, és a dir, a la massa muntanyosa i boscosa de les Gavarres (Nolla, 2002).

L’anàlisi morfomètrica ens indica que no s’han documentat restes de daina, i que pràcticament tots els efectius recuperats de cèrvid pertanyen a l’espècie Cervus elaphus, exceptuant un possible fragment de banya de petit cèrvid, possiblement cabirol. L’estructura paleodemogràfica ens apunta a què els individus eren obtinguts a partir de la caça, que tenia com a objectiu principal els mascles adults, i no se’n feia un manteniment en captivitat. Tot i això, la banya era obtinguda, també, per recol·lecció.

Els cossos eren portats sencers a la vil·la, on se’n feia el tractament integral, per a l’obtenció de carn, pell, tendons i banya. Possiblement els ossos també eren aprofitats per a l’elaboració d’útils. El processament carni era relativament semblant al d’altres espècies de la tríada, com els bovins. Les parts descartades del processament carni i del consum eren proporcionades als gossos que habitaven a la vil·la. Igualment, el treball de la banya es realitzava a la mateixa vil·la.

Per tant, els resultats d’aquest estudi ens recalquen que, al Pla de Palol, l’activitat cinegètica tingué un paper subsidiari en l’aprovisionament de matèries primeres al costat de l’activitat ramadera. Això no obstant, a nivell social sembla que aquesta activitat hauria mostrat un cert caràcter lúdic i apuntaria al notable prestigi que devien arribar a acumular els propietaris d’una vil·la com aquesta que va assolir unes grans dimensions.